Entrevista amb el President del Tribunal Constitucional i el Magistrat Vocal encarregat de la Inspeccions dels Tribunals del Consell General del Poder Judicial
(Del llibre “La mor d’un fill")

Traductor català-español

     Desprès de perdre les querelles  contra els metges i contra el Jutge José Mª Assalit Vives, no poden donar crèdit al que estava passant, decideixo demanar una entrevista amb el President del Tribunal Constitucional en aquell temps, Sr. Rodríguez Bereijo. Veus enteses em diuen que no em rebrà i perdré el temps esperant, doncs d’aquest Tribunal també m’ho havien desestimat. Davant el dubta de si em rebria o no i tenir que està esperant i perdent el temps, decideixo fer una “sentada” davant mateix del Constitucional: D’aquesta manera un dia o un altre m’haurien de rebre, pensava jo.

     A finals d’octubre de 1998, vaig llogar una camioneta bastant gran – la meva de la botiga per fer els repartiments ja me l’havia venut -, la vaig omplir de cartells, pamflets... Vaig fer un escrit-informe ben elaborat explicant el fet per lliurar al President i demanà l’entrevista i me’n vaig anar cap a Madrid disposada a estar-me fins ser rebuda pel President. Em van acompanyar un amic meu que era el qui conduïa la camioneta i la meva amiga senyora Soledad, mare d’en Josep Anton víctima també, com es pot veure en la pàgina  Web. dels metges Benjamí Guix Melcior i Enrique Rubio García. La Carmen Flores, ja havia anat a demanar el permís per posar-nos davant del Constitucional. Una vegada explicat el motiu, ens el van donar sense problema. Una vegada obtingut vam avisar als mitjans de comunicació per dir-los el dia que començaríem la “sentada”.

     La “sentada” va ser sonada: Vam preparar la camioneta aguantant una gran pancarta enlairada,  i tota plena de cartells enganxats, i vàrem començar a repartir els opuscles, grans, petis, dobles... de totes les maneres. Al final de la campanya, en repartiríem milers i milers... També estaven acompanyats per altres famílies de fills morts per negligències metges. Vam veure un furgó de la policia que ens estava vigilant. Un parell de policies van venir cap a nosaltres i van preguntar qui era el responsable. Em vaig presentar i els vaig explicar el m motiu del perquè estaven allà. Ho varen entendre i ens van dir que si els hagués passat a ells, haguessin fet el mateix o qui sap.... Ens van acompanyar cap al Constitucional, junt amb els mitjans de comunicació que ja ens estaven esperant, per a lliurar l’escrit que portava pel President i fer-nos una entrevista, a la Carmen Flores com a presidenta de la Associació “El Defensor del Paciente”, a mi pel meu cas i a les altres víctimes pels seus casos, principalment per la mort dels nois contagiats de Sida i Hepatitic C. a través d’un “medicament”. Un escàndol Nacional i Mundial.

1

maneres em recolzava la veritat i aquesta, et disfressis del que et disfressis, brilla per tots quatre costats, i això era l’únic que valia.

     Els mitjans, com dic, ens van acompanyar quedant-se a fora del edifici per a esperar el resultat. Tant el personal que es va encarregar de recollir la documentació com  el personal que allà n’hi havia, es van comportar de forma tan summament amable i amb tant d’interès, que ens vam quedar molt sorpreses. La veritat és que no ens ho esperàvem.

     La moguda al carrer, seguia sent “sonada”, perquè a més, com que la camioneta la vam tenir que deixar acera davant del Constitucional, i davant de l’Hospital Clínic, la gent es pensava que estàvem denunciant a l’hospital. La majoria del metges no sabien de que anava i venien a preguntar; altres si ho sabien i ens donaven la raó. Con dic, va ser molt “sonat”.

     Havien arribar davant del Constitucional des de Barcelona cap al migdia. Vàrem estar la resta del dia fent campanya desprès d’haver lliurat la documentació, tot l’endemà, i al tercer dia al mati, em va venir a buscar personalment una de les secretaries del President. Va ser important. Els mitjans van tornar a acompanyar-nos, quedant-se a les portar a esperar el resultat de la entrevista. Haig de dir que jo em quedava a dormir a la camioneta, i sempre tenia persones tant particulars com de diferents organitzacions, nois i noies, que es quedaven tota la nit amb mi, la qual cosa és molt d’agrair. Una mica atapeïts dins de la camioneta, però bé. Dintre de la pena, hi van haver alguns fets reconfortants.

    
     Si bé les atencions que vàrem rebre del personal del Constitucional ens van sorprendre, la rebuda del President ens va deixar molt impressionades: Ens va agafar de les mans molt fortament per a saludar-nos, i dirigint-se a mi, em va dir que, “el cas del meu fill li havia impactat molt. Que era el pitjor que havia escoltat mai i que entenia tot el que jo estava fent. Que havia rebut una agressió en el més profund del meu cor  i que tenia tota la raó de fer el que feia”. (Desconeixia el cas del fill de la Carmen). Li vaig agrair i li vaig demanar disculpes pel “circ” que havia muntat, però li vaig dir que no m’havien deixat una altre sortida. Em va repetir que ho entenia i que no em preocupés. Però, com era lògic, li vaig preguntar: si vostès ho tenen tan clar, perquè m’han  desestimat els recursos?

     Bé: Quasi dues hores i mitja d’entrevista. Segons els secretaris i secretaries del President, si no eren casos de gent amb càrrecs oficial o polítics, no donava mai una entrevista  de tanta durada.

profunda tristesa per tot el que els hi explicaven, que crec que era ben sincera, perquè hi ha expressions i sentiments que no són fàcils d’amagar.

     Referents a la sentència dictada pel Jutge José Mª Assalit Vives, ens va dir que ell, encara que no estava allà, amb tota seguretat mai hagués dictat una sentencia con aquella, i va culpar als Magistrats de l’Audiència per no haver posat les coses al seu lloc.

     I referent al perquè no van poder atendre el meu recurs d’empara, el President ens va explicar que ells, el Tribunal, només atenien els casos que no se’ls havia donat la oportunitat de poder accedir a judici al que tothom hi te dret. En el meu cas, jo vaig tenir tot el temps que vaig necessitar, vaig poder aportar totes les proves que van considerar oportunes, tots els testimonis... altre cosa era la sentència, que encara que consideraven injusta, ells no hi podien fer res. Li vaig recriminar que això que m’explicava tan clarament, no ho hagués exposat a la sentencies desestimatòries,  ja que semblava que els donessin la raó a ells, metges i jutge.

     Bé: el President amb la bona voluntat d’ajudar-me en un cas que tant li va impactar, em va aconsellar que fora al Consell General del Poder Judicial, que eren el qui tenien els mitjans per a poder tirar enlaire la sentència injusta del jutge Assalit Vives. En canvi quant li vaig explicar el cas de la senyora Soledad, mare d’en Josep Anton, com està explicat a la pàgina Web, víctima també dels metges Guix i Rubio, i que el Jutge Adolfo Fernández Oubiña va tancar el cas per la via penal sense donar temps a portar els informes metges que podien  demostrar la negligència, em va recomanar que digués als pares que recorreguessin a aquest tribunal, perquè serien atesos ja que aquest cas si els pertanyia. L’advocat que portava el cas no va voler enfrontar-se al Jutge Oubiña, i es va perdre una oportunitat única de poder portar a aquest jutge davant del Constitucional. Va ser una llàstima!

     Com jo portava a la mà un exemplar del primer llibre que havia escrit sobre el meu fill i em va semblar que al President li cridava l’atenció, li vaig mostrar. El va mirar amb molt d’interès, entretenint-se molt en les fotografies, especialment las de la “mili”... Li vaig regalar. M’ho va agrair molt i em va dir que el llegiria  amb molt de carinyo i que li reservaria un lloc especial a la seva biblioteca. Nosaltres li vam agrair la seva atenció  i ens vàrem acomiadar. La veritat es que aquesta entrevista va resultar molt reconfortant. Tant ell, com els seu secretari, secretàries i personal van estar tan  atents  que com dic, va ser molt reconfortant. Vaig pensar que aquell viatge, a pesar de les angoixes, va valer la pena, i molt parlar amb el President.

Entrevista amb el senyor Ramón Sáez, Magistrat Vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) encarregat de la Inspecció dels Tribunals.

     Fent cas al President del Constitucional, senyor Berejo, demanem una entrevista amb el Presidents  del Consell.

lògic. Vam haver de estar atens, esperant que alguns dels cotxes aparcats marxés per a poder aparcar la camioneta. Vàrem tenir la sort que el primer que va marxar estava tocant el pàrking per on entraven els cotxes oficials, al costat mateix de la entrada principal del Consell. Davant del Consell, hi ha l’entrada del darrera del Tribunal Suprem. Aparquem i abans de que vingués cap policia a preguntar-me, vaig anar-hi jo i em vaig presentar i li vaig explicar el perquè hi anàvem. Vaig tenir l`agradable sorpresa que ja ho sabien, dons des del Constitucional ja els havien avisat i demanat que ens atenguessin el millor possible. Com es pot comprendre. vaig agrair molt el detall del President del Constitucional, la seva bona voluntat. D’aquest home tinc un molt bon record, no així dels que han vingut desprès. Certament haig de dir, que de part de la policia, ja que el carrer estava ple, dons com he dit, hi havien just el Consell i el Superem, vaig tenir les màximes atencions. Altre cosa que em va donar forces per seguir amb la “sentada”, dons els del Consell, demostrant ja la seva prepotència i mala educació, desprès de demanar la entrevista, ens van tenir vuit dies al carrer. La camioneta també estava aparcada davant mateix del bar-restaurant on  cada dia anava a esmorzar el President, per tant em veia cada matí; bar on jo anava a endreçar-me i a esmorzar i dinar, una gent amabilísima. En el bar, mentre vaig estar, hi va haver un gran rebombori... La veritat es que aquella estada a Madrid, tot i sent per un fet tan dolorós, la tinc com un bon record per la quantitat de gent particular i pertanyent a associacions i a moviments alternatius, que tant em van recolzar. La policia va permetre que la camioneta estès sempre envoltada de gent i mitjans de comunicació i pendents de que no em faltés res, la qual cosa és d’agrair.

     El dies que els del Consell en van fer esperar, lluny de deprimir-me, em vaig embravir, dons del Suprem sortien jutges – sabia que eren jutges perquè m‘ho deia la mateixa policia -,  i des de l’altre cera em miraven i es posaven a riure. Edemes, a un ja el coneixia per una fotografia del diari metge i que una de les seves declaracions les direm en l’entrevista que al final em van concedir.   

     Tots aquest dies embravida, vaig començar a fer una campanya casi ferotge. La camioneta continuava plena de cartells, però a mes, cada mati, quan m’aixecava, treia al carrer – a la cera -, tots els cartells que portava a manera de trípode, un munt, i començava a repartir els pamflets. Començaven, perquè sempre hi tenia gent solidaria dormin a la camioneta amb mi. Una mica “apretats”, això si, però molt bé. Com és natural, cridàvem l’atenció perquè tot allò es fes en aquell lloc tan protegit.

     Passats aquest dies, i tenint que insistir – la Carmen Flores es van encarregar de demanar la entrevista repetidament -,  al final ens rep el senyor Ramón Sáez, en aquell moment, Magistrat Vocal del Consell encarregat de la Inspecció dels Tribunals. Ell era qui tenia que demanes la investigació de la sentencia del jutge Assalit Vives. Un periodista em va dir que havia tingut molta sort de que em revés el senyor Saez, perquè era representat de l’esquerra i una persona molt humana i molt sensible. Jo vaig pensar que no era qüestió de sensibilitat sinó de fer justícia. Però...bé...

     Em rep, juntament amb la Carmen. També casi dues hores o més d’entrevista. Com tothom és va avançar a dir-me que el cas del meu fill els va deixar “impactats”. (¡...!)

em diu, per més “regodeo”, que el que haig de fer és denunciar als Magistrats de l’Audiència que son els que tenen el deure de fer les coses bé. Això també ens ho va dir el President del Constitucional, però ell ens va enviar als que de veritat tenen l’obligació de revisar la sentencia de l’Assalit. I si cal condemnar-lo segons el Codi penal en quant a l’Administració de Justícia: als del Consell General del Poder Judicial.

     Quant el senyor Ramón Sáez em diu lo dels Magistrats, li dic si és que s’està rient de mi, si estic allà, perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya em recusa la querella contra l’Assalit, com m’acceptarà la dels tres Magistrats de l’Audiència? Sembla un joc de disbarats!

     Com mai vaig perdre els nervis i vaig sortir de les meves caselles. I sense poder contenir el plor que tant de temps duia apressat a la gola, vaig esclatar a plorar. I entre plors li vaig dir que no podia entendre el que em deia. La situació cada vegada era més tensa. Desprès de tants sacrificis, de tants esforços, no anaven a servir per a no res, i això donant-me tota la raó. Em preguntava com era possible que uns maleïts metges poguessin matar impunement al meu fill i com uns jutges dir tantes mentides per a protegir als assassins del meu fill i també quedar impunes. No ho podia entendre de cap de les maneres. Davant d’aquella situació i del meu estat, el senyor Sáez només tenia feina en dir-me: “¡Cálmese, señora Ferragut! ¡Por favor, cálmese!”. Però com em tenia que calmar amb el que m’estava dient? Li vaig dir que si les coses tenien que funcionar d’aquella manera, que traguessin les lleis d’una vegada i així la gent ja sabria a que atenir-se, es a dir, ja sabria el que havia de fer. Suposem que va entendre a que em referia. De totes formes li vàrem dir ben clar: “Això s’acabarà el dia que comencin a rodar els caps dels metges agressors o, més ben dit, dels metges assassins”. Quan li van dir això, es va quedar horroritzat. Es cridaner, que es quedin horroritzats quan dius això, i no s’hi  quedin quan els metges maten gratuïtament i sense remordiment als nostres fill, i això tot i dient que el cas del meu fill els va “impactar” molt i que jo tenia tota la raó.

     En mig d’aquesta acalorada conversa, el senyor Sáez ens va confessar que: “sabia que se daban como buenas sentencias que de antemano se sabia que eran injustas”. També ens va dir que, “los jueces no quieren ir en contra de sus propios compañeros cuando éstos son denunciados”.

     Després de dir-nos tot això, el senyor Sáez, pensant, amb tota seguretat, que em donaria una satisfacció, em va dir: “No sea usted tozuda, señora Ferragut y vaya por la vía civil porque la tiene ganada”. Sorpresa me’l vaig mirar fixament i li vaig preguntar: “¿Qué significa para usted ganar una via civil cuando estamos hablando de una muerte?”.  El pobre home la va acabar de fastiguejar quant em va dir que, “era una compensació per el dany moral”. Jo, ja alterada del tot, li vaig respondre: “¿Pero ustedes se creen que con dinero se salda la muerte de un hijo?”. En va dir, “està claro que no pero les quedara una mancha para toda su visa”. “Sí, - vaig respondre jo -, una mancha que se lavarán con “finosedil” i se quedaran tan tranquilos”. Bé, ja no sé que més li vaig dir...

donaven, anirien a parar a una ONG, perquè d’aquells diner no en volia res. Es va quedar una mica estranyat, però va insistir en que “no fos tossuda i anés per la via civil, perquè la tenia guanyada”. Referent als Tribunals Europeus, em va dir que, “no aconseguiria res”. Temps desprès, em vaig preguntar: com ho sabia ja que axis mateix va ser?

     Després de molt parlar i de que la Carmen li recrimines un munt de coses, li va comentar les declaracions vergonyoses que va fer el Magistrat Martínez Pereda en el “Diaro Médico” del 24 de maig de 1996, que va dir textualment: “Me imagino que los jueces se atarán los machos y tendrán mucho cuidado para declarar una imprudencia profesional porque dos años de inhabilitación es para ir a casa del juez”. Aquest jutge te el valor de fer apologia de les imprudències mèdiques – assassinats mèdics -, i fins i tot, intimidar als jutges de rang inferior perquè s’abstinguin de condemnar als metges agressors.  Varies vegades he comentat aquest fet en diversos mitjan de comunicació fen la seguen pregunta: A casa de quants metges i jutges hauríem d’anar nosaltres, els familiar de les víctimes del terrorisme metge i judicial? Parla de dos anys de inhabilitació: I quant anys deixen  inhabilitats, ells, els metges, amb els danys que causen quan no les morts?
     Vull recordar que el Magistrat Pereda, era un del que passant per la cera del davant del Consell, es reia de mi quan estava esperant que em rebessin. Aquesta es la qualitat humana de la majoria dels representants de la llei que han de garantir els nostres drets.

     Bé, alterada com mai em vaig acomiadar i vaig sortir del despatx sense esperar que ningú m’acompanyés. Estava tan malament que no travava la sortida i em vaig perdre pels corredors del Consell... La Carmen es va quedar un ratet més a parlar amb ell, i li va dir: “Ha visto usted como se ha ido. Ahora podemos esperar de todo porqué no hay derecho con lo que se le está haciendo”.  Ell li va dir que ho sentia molt però que constitucionalment... De totes formes va dir que intentaria fer el que pogués.

     Passats uns dies rebo la desestimació a la meva petició de revisió de la sentència del Jutge Assalit Vives. Però em diuen que si no estic conforme, puc recórrer al Tribunal Suprem. (¿...?)

     Quin sentit tenia presentar un Contenciós Administratiu contra el Consell que era el que podia presentar si ja sabia el resultat? Però, perquè, ningú algun dia, em pogués dir que si ho hagués fet potser m’haguessin atès, el vaig presentar.  Al cap de tres anys, TRES,  com era d’esperar, rebo la resposta: La meva petició queda desestimada. Tres anys per donar-me una simple resposta!!! Una més de les burles, menyspreu i provocacions en que ens solen obsequiar-nos des de el Consell General del Poder Judicial. Es ben trist!

     Desprès d’aquestes entrevistes, van anar seguint el anys de lluita que encara continuen com es pot haver llegit en altres escrits d’aquesta mateixa pàgina Web.



6