Introducció del llibre "La mort d'un fill"

Traductor català-español

       Aquest nou llibre, escrit a la memòria del meu únic i estimat fill Artur, explica una vegada més, i amb molt de dolor, la història del seu dramàtic destí: És la història d’un noi, que tenint terror a les malalties, al sofriment, a la vellesa i a la mort, un dia, uns metges sense ànima, sense cap mena de compassió ni escrúpols, li van abocar damunt tots aquests terrors de la forma més brutal que es pugui arribar a imaginar. És la història d’una lluita desesperada i sobrehumana, per a intentar sobreviure a un horror al qual no li havien  deixat cap sortida.
     És també, però, un record a la bondat del meu fill, a la seva forma de ser, al seu esperit lluitador... Un record a la seva curta vida. La vida que ell tant s’estimava, i per a protegir-la i poder-la viure amb plenitud, no va dubtà a confiar plenament en aquells que, per ironies del destí, li van segar d’arrel, sense pietat en plena joventut.
     Al mateix temps, és un testimoniatge on queda gravada la denúncia pública sobre una de les actuacions mèdiques més salvatges que s’hagin pogut cometre mai dins del món de la medicina del nostre país; la denuncia publica, d’una actuació mèdica, que si bé ha escandalitzat a professionals de la medicina de dins i fora de l’Estat Espanyol, i ha estat comparada per moltes persones amb les atrocitats experimentals que van dur a terme els metges de l'Alemanya Nazi durant la Segona Guerra Mundial, aquí, al nostre país, ha estat silenciada i protegida de forma ferotge, precisament per les Autoritats Sanitàries, pel Poder Judicial i per la classe Política, “els pilars de la nostra societat”, encarregats de vetllar i protegir la salut, el benestar i la vida de les persones.
     En definitiva, i en el seu conjunt, aquest nou llibre, pretén ser, una vegada més, una contundent denúncia pública i una repulsa cap a les esmentades administracions i, de forma molt especial, cap als magistrats-jutges que han jutjat el cas, i que per a defensar el que mai podrà ser defensat a través de la justícia legal, no han dubtat a ignorar totes les proves presentades clarament acusatòries i, fins i tot, les declaracions auto-inculpatòries dels propis acusats. Demostrant el més descarat partidisme, aquests jutges no han dubtat en dictar sentències plenes de contradiccions, de falsedats, plenes d’errors judicials, de mala fe, prevaricadores i provocadores, tot per a deixar sense condemna als culpables d’un fet criminal sobre al qual hagués hagut de caure tot el pes de la llei: Cremar el cervell físicament sa d’un jove provocant-li la mort, quan ell tan sols intentava solucionar el seu problema psicològic per no tenir problemes de salut en el futur.

     Aquesta edició, conté una gran part, traduïda del castellà, dels meus anteriors llibres titulats: “Arturo, mi querido hijo”, escrit l’any 1995 i, “Arturo”, subtitulat, “Una muerte en manos de los médicos Benjamín Guix Melcior y Enrique Rubio Garcia”, aquest últim, escrit amb la col·laboració especial de la meva estimada i entranyable amiga, Domi Moreno Gómez, l’any 2003. I, és que, en realitat, no podria ser d’altra manera si es tracte d’explicar, perquè no caigui a l’oblit, la mort del meu fill i la gran injustícia judicial rebuda. Repetir any darrer any el mateix, afegint les noves injustícies judicials. Fet trists, angoixant i molt dolorós, però necessari.

1

Encara que he començat a escriure aquest “Testimoniatge” a l'edat de 78 anys, no significa una substitució, o millor dit, una prova de renúncia a seguir amb la lluita judicial que fa més de vint anys porto a terme amb la finalitat d’aconseguir la justícia que el meu fill mort, per llei, es mereix. I si bé, es podria pensar, perquè desprès i fins el moment d’haver-ho perdut tot, potser el millor seria dedicar-me només a escriure per a mantenir viu el seu record i deixar passar el temps... això, de cap de les maneres! La lluita judicial continua, altra cosa, és que no sé si jo arribaré a veure el seu resultat final.

     Aquest nou llibre, escrit a la memòria del meu fill Artur, a la seva lluita per a salvar la seva vida, que ell, pobra fill meu! ignorava que la tenia perduda per a sempre, i la gran injustícia judicial rebuda, a més dels llibres ja esmentats, de la gran quantitat de pamflets, cartells i testimoniatges que en forma de llibret he anat fent i repartint al llarg de tots aquests anys, és una prova més de la revolta dels sentiments davant del dolor, de la impotència, la desesperació!... Sentiments que empenyen i empenyen dia darrer dia... La revolta del punyal, que un dia uns éssers sense sentiments ni escrúpols em van clavar en el cor i que no puc arrancar-me per més esforços que hi faci. La revolta del punyal que li van clavar al meu fill, de forma covarda, quan ell tenia la seva vida plena d’interessos, plena de projectes, i el seu cor ple d’il·lusions i d’esperances!...

     I, perquè no: escriure, denunciar la injustícia a través de la escriptura, és una forma diferent de fer justícia quan la instituïda falla estrepitosament; una justícia natural, que cap jutge, cap! per més poderós que es cregui, per més que vulgui trepitjar els drets de les persones, per més que vulgui protegir a gent indesitjable, gent que mereixeria estar a la presó, o millor dit, no haver nascut mai, deixant a les víctimes indefenses, mai podrà impedir que segueixi el seu curs; una  justícia i un curs natural que viatgi per tot al món proclamant la veritat; la veritat dels fets que s'han volgut tapar inventant-se mentides inqüestionables, i la veritat sobre un sistema judicial que avasalla i provoca. Al menys en el meu cas i en altres molts com he conegut a través dels anys, i conec actualment. Un sistema que no permet querellar-se contra els jutges per més raó que tinguis i, perquè, si ho fas, t’amenacen i ja ho tens tot perdut, i això, encara que denuncies un fet criminal que està a la vista protegit pels jutges querellats; fet que, malauradament, he viscut en primera persona

     Degut a les meves campanyes d’informació i denuncia i dels meus escrits enviats als polítics de cada moment, sempre he anat rebent contestacions de molts d’ells: cartes de condol... de compromisos... de solidaritat... He mantingut entrevistes també amb alguns d’ells, a vegades m’han trucat per telèfon per a donar-me el pesem i parlar una estona amb mi, fins i tot, alguns, intentant buscar una solució pel meu cas que els ha deixat molt impressionats i preocupats. No he dubtat mai de la bona fe dels que s’han interessat o preocupat per mi, però...

     En aquest sentit, passo a transcriure la carta que vaig rebre de la senyora Rosa Díez, Presidenta del partit polític “UPyD”, contestant a un dels testimoniatges que li vaig enviar. Primer, perquè per escriure el que m'exposa, s’ha d’haver llegit amb profunditat el meu testimoniatge, la qual cosa s’agraeix, perquè els meus escrits solen ser llargs, i segona, perquè és una carta que mereix una bona reflexió. A mi em va  impactar i també emocionar per com tracte el sofriment i la mort del meu fill i la gran injustícia judicial rebuda. Encara que també n’hi ha d’altres.

     La carta, escrita des de Madrid, té data de 26 de juny de 2008. Diu així:

2

<<Apreciada señora Isabel Ferragut:

He leido su carta-testimonio sobre la dolorosa agonia y triste muerte de su hijo Arturo, con la memoria adjunta de la Asociación el Defensor del Paciente, remitida hace algún tiempo y que, hasta ahora, me ha sido materialmente imposible contestar. Le ruego disculpe por ello.

Personalmente, su relato me ha conmovido muy en el fondo, inquietándome incluso en ciertos momentos de su lectura. Es la descripción de un hecho trágico y terrible que  jamás debió ocurrir por absurdo, por inmoral y por injusto; un asunto que parece absolutamente desgraciado desde su iniciación, en el que los servicios sanitarios y los de la administración de justicia se muestran a un nivel  radicalmente inacetable, y, además, a la vista de sus argumentos, sin dar o proponer una salida digna, una salida para, al menos, suavizar o atenuar la tristeza y el horror provocados.

El caso de su hijo puede ser uno de esos que atacan directamente la esencia misma de la convivencia organizada, de los que generan desaliento y frustación en el sentir de la ciudadanía, de los que producen una alarma social considerable y muy peligrosa, y que la sociedad, en defensa propia, debe hacer irrepetible. Es obligación inexcusable de los poderes del Estado, a través de normas transversales con medidas que atañen a la actividad privada y a la función pública (relativa a sanidad y justicia, pero tambien a otras), evitar hechos de índole semejante, y, en el supuesto de producirse a pesar de todo, prever el justo resarcimiento a las víctimas con el correspondiente reproche penal de las conductas negligentes y reprobables que los originen. Una comisión parlamentaria de seguimiento de negligencias médicas pudiera ser, como ocurre en otros estados, una medida complementaria a considerar.

El proyecto de UPyD, con el que estoy plenamente comprometida desde su fundación hace apenas diez meses, recoge, entre sus prioridades, una amplia reforma de la Justicia con el objetivo de que sea impartida por jueces independientes que emitan sentencias imparciales; postula, para ello, la independencia del Poder Judicial frente a los otros poderes del Estado de Derecho a través de, por ejemplo, la elecciòn de los vocales  del CGPJ con los criterios de la anterior Ley Orgánica del Poder Judicial de 1980, más acorde y respetuosa con lo establecido en el art.122 de la Constitución; la aplicación por dicho Consejo General de criterios objetivos racionales en el nombramiento de magistrados de los más altos tribunales a fin de evitar la discrecionalidad y politización de dichos órganos; una mayor formación y profesionalización de los jueces, sobre todo interinos; etc.

Tenga Vd. el convencimiento de que nuestro esfuerzo será tenaz e irrenunciable en esa dirección, teniendo siempre en cuenta nuestras posibilidades como partido de oposición. En esa linea, nos brindamos a valorar, para su posible tratamiento político ulterior, cualquir iniciativa que nos pueda hacer llegar.

Con mi plena solidaridad en su sufrimiento y en su lucha, reciba un fuerte abrazo.

                                                                                                          Rosa Díez>>

3

     La carta de la senyora Rosa Díez, és molt d’agrair, com seria d’agrair que els polítics que ens governen, els que tenen el “Poder”, arribessin a tenir la mateixa sensibilitat per abordar tant el tema mèdic com el judicial que, d’altra banda, penso que n’estan ben obligats.

     Com es pot veure, al començament d’aquesta primera part del llibre, acuso als jutges, entra d’altres actuacions, de, “PREVARICACIÓ”.

     Si bé volia deixar aquest tema pel capítol destinat al “Recorregut judicial” i a les sentències emeses, m'he decidit a explicar-ne una part aquí, en la “Introducció”, perquè crec que així, qui estigui interessat en aquest dramàtic cas, podrà tenir d’entrada una visió generalitzada del fet i potser li sigui més fàcil comprendre el perquè de totes les meves actuacions, i del perquè no “passo pàgina”, com a vegades m’han aconsellat que ho fes, pel meu bé, no ho he dubtat mai, persones coneixedores de la meva lluita de tants anys. Hi ha casos dels quals no es pot “passar pàgina”. No es pot “passar pàgina”, quan es tracta de la mort del fill, de l’assassinat del fill, no es “pot passar pàgina”, quan la “justícia” rebuda, “machaca” els drets del teu fill que, encara que mort, els té intactes. Les persones vives o mortes tenim drets i s’han de respectar. I en el nostre cas, en el que les víctimes de negligències mèdiques no són animals de laboratori o d’experimentació, encara que alguns jutges així ho creguin, la llei s’ha d’imposar per sobre de tot: La Llei i la Justícia. En els casos que no s’ha fet justícia, “no es pot passar pàgina”, seríem nosaltres els injusts. Almenys, és el que jo penso: de no fer res, semblaria com si al meu fill no li haguessin fet res, o com si no hagués existit; com si els seus assassins no li haguessin fet res, com si no haguessin existit. I, per això, com es pot comprendre, no es pot passar pàgina.

     Encara que en un principi pot semblar que utilitzar el qualificatiu d’assassins tractant-se d’una negligència mèdica pot estar fora de lloc, si es té paciència per a llegir el meu testimoniatge, es veurà com no està fora de lloc, si no que és el que li correspon.

     PERÒ, QUÉ ÉS EXACTAMENT “PREVARICAR”?:
     Es diu que prevaricar és jutjar contra el Dret. És a dir: sentència dictada per un jutge o magistrat amb el ple coneixement que la mateixa és injusta.
     Però, també es diu que, perquè aquest delicte es produeixi, s’han de donar dos elements: un d’injustícia en la sentència i un altre de voluntarietat maliciosa en dictar-la.

     Doncs, en temes de negligències mèdiques, puc dir amb tota seguretat, que mai s’han dictat sentències més injustes i malicioses com ha estat en el cas de la mort del meu fill Artur, i això, amb el ple suport dels Tribunals Superiors. I, encara que sembli impossible de creure el que contaré a continuació referent a la justícia, malauradament és cert, i els que estan immers en temes judicials – advocats i víctimes -, ho saben molt bé, no els haig de convènce’ls per res, perquè la majoria ho han patit, o, ho pateixen a la seva pròpia carn.

perquè nosaltres ens ho hem preguntat moltes vegades i no trobem la resposta, al menys la coherent, la que podria semblar justa o almenys creïble.

     En el seu dia, persones expertes amb temes judicials, em van advertir: “Senyora Ferragut, si vostè posa una querella contra un jutge, no cal que segueixi, perquè ho tindrà tot perdut. Mai trobarà a cap jutge que volguí anar en contra del qual vostè hagi denunciat”. Jo, no m’ho vaig creure, doncs en la mort del meu fill estava molt clar  perquè s’havia produït, i perquè tenia a tots els metges que van diagnosticà la “lesió cerebral per radionecrosi diferida profunda i inoperable”, causant de la mort, al meu costat i, perquè: la “Justícia és la Justícia!”.  Jo creia amb la Justícia. Il·lusa de mi!

     En el cas del meu fill, desprès d’haver interposat una querella contra el Jutge José Mª  Assalit Vives, el primer que va jutjar el fet, degut a la seva sentència absolutòria - una sentència que fins i tot ha impactat a gent de la pròpia judicatura que l'ha qualificat de “bàrbara i perillosa social” -, seguin els criteris o, més ben dit, els dictats del propi Jutge Assalit Vives, han estat, i han seguit trepitjant el dret a la vida del meu fill i, fins el moment en què estic escrivint aquestes pàgines, de forma increïble per a tothom, més d’una cinquantena de jutges!! Tots han trepitjat el seu dret a la vida, tots han trepitjat de forma descarada i prepotent la nostra Constitució, i, tots, han tapat un dels crims més salvatges comesos dintre del món de la medicina del nostre país, i, pel qual, mereixen els culpables, els metges Benjamí Guix Melcior i Enrique Rubio García, el més elevat reprotxe penal.

     A través del meu relat, aniran apareixent el nom i cognoms de la majoria d’aquests jutges. No hi ha que oblidar, que en les sentències referents als recursos, els jutges de la Sala que correspon, firmen el que diu el president, sense mirar res. En els casos de negligències mèdiques, difícilment es contradiu el que diu el president de la Sala.

     Com explicaré més endavant i amb més detall, en l’entrevista que vam mantenir amb el professor Erik Olaf Baclund, de l’Hospital Karolinska de Suècia, un expert amb el tema de radiacions ionitzants - quan ens va rebre ostentava la càtedra a l’Hospital Haukeland de Bergen (Noruega), i el meu fill encara estava viu, per això hi vàrem anar per a veure si tenia alguna possibilitat de salvació -, al veure la lesió que li vam mostrar a través dels TACS i ressonàncies magnètiques del cervell del meu fill, posant-se les mans al cap, va exclamar: “Mai he vists una lesió cerebral per radionecrosi com aquesta”. Ens va confirmar, que el meu fill no tenia salvació.    
     També els metges de l’“Hospital Noruego de Radio”, ens van informar que, “no hi havia res escrit que avalés el tractament que li van posar al meu fill per tractar el seu tipus de problema”.
     L’article 343 del nostre Codi penal, de forma contundent diu: “El qui exposi a una o varies persones a radiacions ionitzants que posin en perill la seva vida, integritat, salut o béns, serà sancionat amb la pena de presó de sis a dotze anys i inhabilitació especial per l’ocupació o càrrec públic, professió o ofici per temps de sis a deu anys”.

l’“ONU”. Tribunal, aquest, que en el seu Article VI dels “Drets Civils i Polítics”, diu: “El dret a la vida és inherent a la persona humana. Aquest dret està protegit per la llei. Ningú podrà ser privat de la vida arbitràriament”. L’Article VII, diu: “Ningú serà sotmès a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. En particular ningú serà sotmès sense el seu lliure consentiment a experiments mèdics o científics”.

     Tot això, però, no ha impedit que aquest “Alt Tribunal”, com el “Tribunal d’“Estrasburg”, no els hi hagi importat gens ni mica que, “sense al seu consentiment”, “rostissin” el cervell físicament sa d’un noi segant-li la vida en plena joventut. I tot, per no contradir als seus “col·legues” que sense cap tipus d’objecció ni pudor, per defensar el que mai podrà ser defensat de forma jurídica ni moral, violant aquest sagrats drets, al·legant que, “d’avisar del risc ningú es deixaria operar”.

     Aquests jutges, arrogant als metges, i a ells mateixos, el dret de la propietat privada sobre la vida humana per fer amb ella  el que els hi doni la gana com si restéssim allà als camps de concentració NAZI. Aquesta gent, no s’assabentat encara, que aquells temps ja han passat a la història, i encara que avui dia hi hagi gent, metges, que segueixen actuant amb la mateixa crueltat, els jutges mai els poden protegir i menys en un “Estat de Dret”: Mai!.
I, tot això, no solament per no contradir als seus col·legues, jutges, que han anat sumant errors i més errors i disbarats en les seves sentències, com ells mateixos, sinó  també, perquè aquests “Alts Tribunals”, difícilment, en temes metges, volen anar en contra d’un país, Espanya, que no sabem per quines estranyes raons protegeix sistemàticament i per sobre de tot els crims mèdics, sense entrar a valorar que cap títol metge, per més poderós que sigui el metge, pot estar per sobre de la vida humana: Cap! I, el mateix que a qualsevol agressor que danya i mata, als metges que així actuen, els ha de caure damunt tot el pes de la llei, amb l’agreujament de la pena per l’“Abús de confiança”, fet tipificat en el Codi penal, com “agreujament del delicte criminal”.

     Tinc l’esperança, però, que arribarà el dia en que els polítics que ens governen, faran complir la llei - reforçant-la -, que castiga les males actuacions dels jutges. Protegiran de debò als ciutadans de les grans injustícies judicials i podrem dir que de veritat vivim en un autèntic “ESTAT DE DRET”, perquè del contrari, seguirem vivint sota la “dictadura judicial”, pitjor que les dictadures d’èpoques passades, i dic pitjor, perquè almenys aquelles no anaven disfressades de “democràcia” ni d’“Estat de Dret”, almenys, sabies a on estaves, cosa que ara!...

la Clínica DEXEUS com responsable civil subsidiària. Res és, per un crim d’aquesta naturalesa, però, almenys hi hauria un reconeixement de la justícia.
També vull recordar al Jutge que em va acceptar la petició dels mil milions de pessetes que vaig demanar com indemnització: ja que tenia que demanar una quantitat, doncs!... – quantitat, aquesta, inviable en el nostre país per una negligència medica i més inviable encara si estàs mort: els morts no valen res! Li haig d’agraciar pel significat que té, ja que aquesta quantitat va ser impugnada per la Clínica DEXEUS, fet cridaner, perquè si la Clínica DEXEUS sempre ha mantingut que no hi va tenir res a veure amb la mort del meu fill, perquè l'aparell era propietat del doctor Guix, doncs a què venia la impugnació?... El jutge va desestimar la impugnació i va seguí acceptant la meva petició. Com que ell no era el que tenia que jutjar, devia pensar: “Pobra dona! Tampoc li donaran encara que guanyi!

      Recordo, que en la conversa que vaig mantenir amb el Magistrat Vocal encarregat de la Inspecció dels Tribunals del Consell General del Poder Judicial, en aquell moment el senyor Ramón Sáez – entrevista en la que estava acompanyada per la meva estimada amiga Carmen Flores, presidenta de l’“Associació El Defensor del Pacient” com recordaran, i que la vàrem demanar per consell del President del Tribunal Constitu-cional, qui també ens va rebre personalment quedant impactat pel cas del meu fill i també pel del fill de la Carmen - en la segona part del llibre s’explica sencera aquesta entrevista  -, em va dir: “No sea usted tozuda señora Ferragut y vaya por la via civil que la tiene ganada”.  Li vaig dir que això ja ho sabia, perquè per tres vies diferents m’havien ofert el que volgués si retirava la querella criminal contra els metges, cosa que vaig rebutjar, perquè el cas del meu fill era un assassinat i com assassinat s’havia de jutjar i condemnar. Quan li vaig dir que abans d’anar per la via civil, primer recorreria als Tribunals Europeus, em va dir; “No conseguirá usted nada”. Quantes vegades m’he preguntat: Com ho sabia, ja que així ha estat?. Recordo que també ens va dir: “Los jueces no quieren ir en contra de sus compañeros cuando éstos son denunciados”. Em vaig recordar d’aquella persona que feia uns anys enrera em va dir el mateix quan vaig dir que anava a posar una querella contra el Jutge José Mª Assalit Vives.

    En aquesta entrevista, va sorgir el fet dels mil milions. Quan el senyor Sáez em va parlà de la via civil, perquè, segons ell, la tenia guanyada, li vaig dir que hi aniria quan hagués acabat la via penal i el tema de la querella contra el jutge Assalit si era que no em donaven la raó, i si tenia que posar una quantitat “por el daño moral” com ells diuen, i com donava el mateix demanar cent, que mil, que mil amb b, de milions de pessetes, perquè no hi ha diners en el món per a pagar  “un daño moral” i menys per a pagar una vida, arribat el moment, demanaria “mil milions”, ni un, més ni un, menys, i si el jutge considerava que me’ls tenien que donar, anirien a parar a una ONG, perquè d’aquells diners no en volia res. El senyor Sáez es va quedar una mica estranyat, però va insistir en que no fos tossuda i anés per la via civil, perquè la tenia guanyada.

el més valuós que tenim: ens robant la salut i la vida!. I, quan no hi ha vida, no hi ha món, no hi ha res!

     Referent als diners... Quants diners ens hem de gastar nosaltres si volem Justícia? Quants milions? Això s’ho pregunta algú? I molta cura, perquè si pers a la via civil i no t’han donat la justícia gratuïta, que per això ja has de ser “pobre de pedir”, encara tenint tota la raó, tenint el fill tetraplégic o mort a causa de la negligència, t’ho poden prendre  tot, el poc o molt que tinguis: Tot!. És la gran injustícia de les grans injustícies!. A més, jo tenia que estar estudiant quina quantitat podria demanar per la mort del meu fill que a ells, jutges i parentela, els hi semblés adient? Estic segura que si obliguessin a pagar aquestes quantitats de la butxaca dels metges agressors, ja que no els volen posar a la presó, les negligències, els actes criminals mèdics, s’acabarien “ipso facto”. Encara que no hi ha dubte, la presó ha de ser inevitable per aquesta gent: així està escrit a la “Llei”.

     En el cas del meu fill, en el qual s'han comès tot tipus de violacions de la llei, els jutges han trobat “molt ben fet” que, a l’Hospital de la Vall d’Hebrón, ens venguessin, “de forma privada”, un tractament que feien en una “clínica privada”, al·legant que, el tractament que cobria la Seguretat Social comportava riscs i el de la privada, no. I, també han trobat “molt ben fet”, que en la privada no ens haguessin donat rebut ni cap comprovant de pagament per la “teràpia” que es va haver d’abonar abans que aquesta fora aplicada, la qual cosa està condemnada com a frau Fiscal, però...

     Pels jutges que han jutjat la mort del meu fill, vendre un tractament desviant-lo de la Salut Pública a la privada, enganyar, estafar, provocar sofriments horrorosos, i matar, tot està molt ben fet. Com va dir el Fiscal, Cap de Catalunya en aquell moment senyor Josep Maria Mena en la seva sentencia tot i recolzant al Jutge José Maria Assalit Vives, querellat per falsejar els fets, violar la llei i prevaricar descaradament en la seva sentèn-cia absolutòria: “El Ministerio Fiscal no impugnó la sentencia que se pretende que sea prevaricadora, dada la precisión de su contenido i la estraordinaria pulcritud de su motivación”. Mes endavant, es podrà veure la “precisió i pulcritud” de la sentència dictada pel Jutge José Mª Assalit Vives, amb, lògicament, per part nostre, la desqualificació que li cal.

     Sobre el fet de, “vendre’ns”, de forma privada, el tractament de la Clínica DEXEUS, ells, els jutges, tenen el valor i el cinisme de dir que, “a nosotros no nos engañaron; a nosotros nos dieron una alternativa”. L’alternativa la té que donar la mateixa Seguretat Social, no un metge privadament,  perquè si no tens diners per a pagar a la privada, que has de fer si vols continuar? I, el tractament de la DEXEUS, no el cobria la Seguretat Social, al menys en aquells temps, i si el cobria, com algú m’ha insinuat que sí, a nosaltres, la Clínica DEXEUS o, directament el doctor Guix, que és qui va cobrar el taló “al portador i sense barrar” com ens va demanar que així ho féssim, encara ens haurien estafat doblement. A més: Quina alternativa et donen quan exposen a una persona físicament sana a un perill de mort gratuït i irreversible?.

     Descaradament, aquesta gent, els jutges, ajuden fins i tot, a que aquests metges i aquesta clínica estafin a “HISENDA”, fet que es va denunciar en el seu moment, i si bé van dir que ho investigarien, no res van fer. “HISENDA”, que persegueix als pobres botiguers i als petits i mitjan empresaris per escanyar-los tot el que pot, a aquest tipus de metges i a aquest tipus de clíniques, els deixen enriquir-se de la forma més fraudulenta i no passa res!

8

     Cínicament, per alguns jutges, els metges denunciats passen per un autèntic “calvari” per culpa d’uns “capritxosos” – nosaltres -, que trobem en les negligències “una forma d’enriquir-nos”. Ignomínies com aquesta, són la que hem de suportar a sobre les víctimes, directes o indirectes, de negligències mediques per part dels “representants de la Justícia”. Les injustícies més terribles, les més cruels... No oblidem que els greus danys i les morts es produeixen a traves de l'engany, de l’“Abús de confiança”. 
Nosaltres, no tan sols passem per un  calvari inimaginable veien com els nostres fills moren sense poder fer res per ajudar-los; per un fet sense sentit, com és el fet d’una negligència mèdica, sinó que a sobre hem de suportar burles cruels per part dels qui s’ha suposa ens han de protegir quan som agredits: els jutges.

     Un dels tants disbarats com he agut de suportar en el cas de la mort del meu fill per part dels jutges, és el de comparar-lo amb, “la infección rebelde que se puede derivar de una simple extracción dentaria”. Comparen l’horror d’haver-li cremat el cervell a un noi sa, fort, amb una salut de ferro, amb un mal de queixal i la seva extracció i infecció, cosa que, per l’altre banda, si avui dia deixen morir a una persona per una infecció dentaria amb els antibiòtics del quals disposem, també seria una altre negligència mèdica i per tant condemnable.

     Els jutges que van arribar a dir aquest gran disbarat, que van escriure aquesta gran burla cap al meu fill en la seva sentència, són, els Magistrats i Magistrada en el seu moment de la Sala 7na. de l’Audiència Provincial de Barcelona, Fernando Valle Esqués, Jesus Mª Barrientos Pacho i Maria Pilar Pérez de Rueda. Sens dubte, aquesta gent va haver de fer un gran exercici de crueltat per a poder arribar a aquesta conclusió. Però de moment, i malauradament, és el burleta “Estat de Dret”, tan “cacareado”, que tenim en el nostre país que tot se’ls hi permet a aquesta gent, tan perillosa, o més, que els propis metges. 

Què els metges que van matar al meu fill sabien que podien matar-lo, què no ho van evitar i res els va importat haver-ho fet?, va quedar demostrat en les vistes orals del judici en les seves pròpies declaracions. Declaracions, que si el Jutge hagués estat un home just i honest, els hagués condemnat en aquell mateix instant.

     Avanço algunes d’aquestes declaracions contingudes en el “Desenvolupament de les vistes orals del judici”, perquè es pugui tenir una clara percepció de quin tipus de gent són aquests metges que vàrem tenir la gran desgracia de trobar-nos en el camí de la nostra vida:
Quan la senyora Fiscal va preguntar al doctor Rubio si havien avisat a l’Artur Navarra Ferragut que es podia quedar en una cadira de rodes o morir, aquest va contestar: “¡Hombre! ¡No! Porqué nadie se lo haria”, afegint cínicament: “I los rayos de vez en cuando dan una broma y si la dan es imprevisible”. La senyora Fiscal li va preguntar si creia que era una broma el que moris una persona; ell  va baixar el cap i no va contestar.
El Jutge AssalitVives, en la seva sentència, fa seva la frase del doctor Rubio, “... porqué de avisar nadie se lo haria”, per exculpar als metges, quan tan sols per aquesta declaració, dintre de la llei, el doctor Rubio tenia d’haver estat condemnat sense remissió, com també el propi Jutge Assalit Vives al utilitzar com eximent un fet contrari a la llei, a la Constitució i a la “Declaració Universal dels Drets Humans”.    

9

     La senyora Fiscal, també va preguntar al doctor Guix, quins criteris havia seguit per a aplicar la radiació. A la pregunta, el doctor Guix va contestà: “Por el ojo clínico”. Algú en la Sala, familiar o amic, va cridar amb tota la seva ànima: “¡¡BURRO!!”.

     Amb les “bromas de los rayos”, i, “por el ojo clínico”, van matar al meu fill, i els jutges ho aplaudeixen. Em pregunto, quan seran ells, els jutges, els que s’asseuran al  banc dels acusats per a ser jutjats i condemnats? Perquè, qui té més delicte, el qui mata o el que tapa el crim amb el poder de la llei a les seves mans?.

     Encara que moltes vegades dic que voldria que els assassins del meu fill es podrissin a la presó, jo no voldria mai que en el meu país s'instaurés la cadena perpetua, ni molt menys la pena de mort, com sento, esgarrifada, que demanant alguns conciutadans; no ho voldria. Penso que, per a matar, tan sols ens assisteix un dret: la defensa pròpia. La defensa pròpia pels teus i per a un mateix, perquè sinó no ho fas, sinó els defenses, sinó et defenses, t’hi pot anar la vida. Totes les demés morts són injustes, però hi ha casos extrems, i sobretot, quan l’agressor no sent cap remordiment pel que ha fet, quan encara se’n burla de la seva víctima, dels sofriments que ha causat i, fins i tot, es jacta de la mort que ha comès, doncs, llavors, no sé el que s’ha de fer, però alguna cosa s’ha de fer, perquè la víctima no quedi tan indefensa, ni l’agressor tan impune.  I en els casos de les imprudències mèdiques, crims mèdics, la llei hauria de ser molt dura, perquè no hi ha que oblidar que intervé l’abús de confiança. Al meu fill, utilitzant aquest abús, el van convèncer, perquè és deixes fer aquell suposat tractament, venent-li com el “tractament del futur”. Li van insistir una i una altra vegada, perquè se’l fes, prometent-li que res dolent li passaria i pel contrari li solucionaria el seu problema, i el que van fer, aquell parell de maleïts, va ser llevar-li la vida de forma miserable i cruel. Potser en aquests casos i caldria aplicar allò de la llei del Talió, que diu: “Ojo por ojo, diente por diente”.  No ho sé... Però és  molt trist que la falta d’una justícia justa, et faixi venir al cap aquests dolents pensaments...

     També ens podem preguntar: per què els polítics, els que estan en el Poder, i altres, girant el cap quan els jutges cometen les injustícies més grans, violant les lleis que s’aproven en el Parlament i que ells, els polítics, s’ha suposa que estan obligats a fer complir, sinó perquè s’aproven?
Davant de qualsevol sentència injusta, els polítics es limiten a dir, que no hi estan d’acord, però s’han de respectar les decisions judicials, per això estem en un “Estat de Dret”, i “que tant ens ha costat aconseguir”, com diuen alguns.

     Els que hem viscut la guerra civil - jo estava apunt de complir sis anys quan va esclatar i encara me’n recordo de la primera sirena que va anuncia el primer bombardeig aquí a Barcelona - la sirena de la fàbrica de la cervesa DAMM -, i que desprès hem viscut la dictadura, i després, la votació de la “Constitució” - un dels fets més importants per a un país -, i que  mols vàrem anar a votar amb il·lusió perquè vam  creure que era una cosa bona i necessària pel nostre poble,  ara... desprès dels anys... quin gran desengany!!!
Ara tenim, sí, una “Constitució”, vivim en una “Democràcia” i, sobretot, en un “Estat de Dret”. Però... en la realitat això és així? Perquè, la Constitució s’aplica? De debò vivim en una Democràcia? De debò vivim en un “Estat de Dret”?.

ciutadans de les injustícies, per això diu que, “La Justicia es garante de nuestros dere-chos”. Ara bé, jo pregunto: d’on surten aquestes lleis, aquests drets?.

     Vaig llegir, em van explicar, el que és una Democràcia: És el poder que emana del poble i que a través dels nostres representants polítics, escollits democràticament, ens representen en el Parlament. Als polítics, com representants nostres, se’ls dona el poder per reformar les lleis existents per a millorar-les si cal, i presentar-ne de noves també si cal, que és clar que cal; sempre cal. Totes les lleis són per a protegir els drets de totes les persones. Si hi ha un partit que és majoritari, les propostes de llei s’aprovaran sense cap problema, sinó, potser que s’hagin de discutir si tothom no hi està d’acord. Però, d’una manera o d’altre, les lleis són sempre, per lògica, per a protegir els drets i la vida de les persones.

     Dintre d’aquest sistema democràtic, un pot pensar, que si una llei és apropada és per fer-la complir, i un pot pensar, també, que els poders de l'Estat, tots!, es comprometen a què aquesta llei sigui escrita en els nostres codis de justícia amb claredat, que no sigui interpretativa; una llei que cadascú, cada jutge, la pot interpretar com li doni la gana, no serà una bona llei, i per tant, ha de quedar escrita de forma clara, concisa, sense que pugui portar a interpretacions errònies o fins i tot, malèvoles per part de certs jutges.
Si la llei no està ben feta, els qui, en teoria tenen el poder, el poble, i malauradament algú es veu en la trista necessitat de tenir que recórrer a la justícia, es pot quedar totalment indefens, com està passant actualment i repetidament, per això de les meves preguntes. Per tant, jo crec sense dubte, que son els polítics, els nostres representants, els que han de vetllar perquè les lleis estiguin ben escrites i aplicades amb rigor, amb justícia. Si nosaltres dipositen la nostra confiança en ells, perquè defensin els nostres drets, garantits en una democràcia, i, un dels més sagrats “és el dret a obtenir una “Justícia Justa”, quan aquesta falla, quan un jutge ignorant i prepotent que es creu l’amo de la vida de les altres persones comet violació de la llei, se’l té que expulsar, i si cal, asseure’l en el banc dels acusats i condemnar-lo com a qualsevol altre agressor. Violà la llei, en molts casos, és deixar en llibertat als assassins, perquè puguin seguir matant i, per tant, el jutge que així actua es converteix en còmplice del, o dels  agressors. Quan això passa, els polítics no es poden limitat a dir: “No n’estic d’acord però hem de respecta les decisions judicials”, perquè amb aquest criteri, es pot esclafar, i de fet s’esclafa, la llei que ells mateixos han aprovat en el Parlament. Amb aquest criteri, s’esclafen els drets de les persones, i en aquest cas concret, els drets del meu fill, i els meus.

     No obstant, segueixo tenint l’esperança, que algun dia les coses canviaran: no pot ser d’altre manera, perquè, del contrari, m’hauré de seguir preguntat: Set anys d’espera per a poder veure asseguts al  banc dels acusats als metges que van matar al meu fill,  més de vint anys de lluita judicial que encara no s’ha acabat, tornar-te els recursos, uns sense haver-los llegit bé i altres tornats sense ni haver-los llegit, i rebent amenaces del Suprem pel fet de querellar-te contra els jutges que violen les lleis..., aquest és l'“Estat de Dret” que garanteix els nostres Drets en el meu país?

– això si te la donen -, que en el meu cas s’ha anat duplicant tot per les circumstàncies especials que han concorregut, doncs poden anar passant anys i més anys...Una més de les grans injustícies judicials que hem de patir les víctimes: Hi ha qui mor sense veure el final de les actuacions judicials empreses. La gent mor enfonsada i arruïnada.

     El meu estimat fill, amb el seu empeny, va aconseguir resoldre el seu problema psicològic, la seva neurosi obsessiva. Va recuperar una vida plena de projectes que  s’anaven convertint en realitat, però quan ja ningú se’n recordava d’aquell suposat “meravellós” tractament que ho curava tot, o si no donava el resultat esperat et quedaves com estaves, que va ser l’únic que va acceptar el meu fill, va fer la seva aparició d’una forma brutalment mortal: Al meu fill no li van deixar ni la més mínima possibilitat de poder salvar la seva vida. Una sola sessió de raigs gamma, en la qual durant dues hores i vint minut li van estar irradiant el cervell, va ser mortal de necessitat.

     La prepotència malvada davant de l’indefens! Ells, metges maleïts, mancats de tota ètica moral i professional, mancats de sentiments humans, davant d’un noi que no podia defensar-se, mentre li posaven al seu cap uns raigs que el matarien irreversiblement: que el matarien sense deixar-li ni la més mínima possibilitat d’esperança de salvació!

     L’agonia del meu fill, de forma impensable i incomprensible per a tots, principalment, per als metges que el van atendre en aquesta gran desgracia i que deien que ningú podia viure amb el que li havien fet al seu cap, va durar quatre anys i sis mesos. Quatre anys i sis mesos de sofriments inimaginables, de patir dolors terribles, de portar a cap una lluita sobrehumana, titànica, desesperada, per intentar salvar la seva vida... Tot va ser inútil: L’excés de radiació mata les cèl·lules cerebrals per reacció en cadena, no hi havia  salvació possible. Quan el meu fill va sortir de la Clínica DEXEUS, ja estava condemnat irreversiblement a mort. L’accés de radiació queda silenciosa en el cervell com una bomba de rellotgeria que quan ja ningú s’han recorda apareix de forma destructiva i mortal. Sol aparèixer, generalment, als quinze mesos de la seva aplicació, i així va ser en el cas del meu fill.

     Fins i tot, el meu fill, abans de morir va tenir que passar per una terrible operació, no ja per intentar salvar-li la vida, això ja era un impossible, sinó per intentar que patis el menys possible en aquell camí imparable i infernal cap a la mort. Es va haver de buidar el gran edema cerebral resultat de la radiació, i se li va treure un tros de cervell cremat: menys cremat, menys mal, es va pensar, però no es va aconseguir minorà els seus patiments. Un noi ple de salut i de vida que, com deia el seu psiquiatre, “persona más sana que Artur no hay otra”, va acabar la seva vida convertit  en una pobra “piltrafa” humana, destrossat per dintre i per fora, sec, paralitzat, però per la seva gran desgràcia afegida, en els seus moments finals, no inconscient com es quedava altres vegades. No em puc treure del cap aquella ultima mirada seva en el moment de la seva mort, que ja sense apenes veure’m, però fitxa en mi, semblava que em continuava preguntant: “Per què, mare? Per què?”. Aquesta pregunta, que tantes vegades ens havia fet, però que ningú li va poder respondre amb la veritat! La confiança que va dipositar amb el doctor Guix quan aquest el va convèncer, perquè és fes el maleït tractament que li va vendre com una cosa extraordinària, va quedar esborrat del seu subconscient. Al pobra fill meu el van convertir en un dement senil i en un minusvàlid; un noi que havia estat tan fort i tan intel·ligent!... Davant d’això, que haig de dir dels jutges i dels polítics que permeten aquests crims si a sobre encara  protegeixen als criminals?...

12

     Bé, com pot veure el lector en el “Contingut” d’aquest llibre, es van detallant els principals passos que s’han seguit; passos alguns que sinó s’expliquen amb claredat, costa una mica de creure que el cas del meu fill hagi estat una realitat. Per això els meus escrits, els meus llibres, resultin sempre més extensos del que era la meva intenció al començar-los. No obstant, hi ha que pensà, que si ho hagués escrit tot, dia a dia, en resultaria com una enciclopèdia de no sé quants volums... Més de vint anys de lluita – quant acabi d’escriure aquest llibre, ja hauran passat de llarg els vint-i-dos -, primer, veien com moria el meu fill sense poder fer no res per a poder-lo ajudar, després, contra un sistema judicial en la majoria dels casos partidista, fins i tot corrupta, i amb tot això, les vint-i-quatre hores del dia, dormint poc i malament, dóna per a molt, i també...  per a tornar-se boig.

     Dit això, una vegada més i amb molt de dolor, el relat sobre la mort del meu fill i la gran injustícia judicial rebuda, una més d’entre les més partidistes, escandaloses i punyents comeses en el nostre Estat Espanyol

     Abans però, el primer Capítol d’aquest llibre, dedicat a la mort d’altres fills i del que poden sentir els pares davant d’un fet sagnant com cap altre, i el record a aquelles persones que ens hem vist obligades a viure, degut a la gran tragèdia a la qual ens han abocat aquells éssers sense ànima, en un pou sense sortida, en un pou ple de dolor, sofriment, desesperació i misèria.





13