Desqualificació personal de la sentència dictada pel Jutge José Maria Assalit Vives El dia 27 de desembre d’aquest any passat 2010, va fer 17 anys que va morir el meu únic i estimat fill Artur, desprès de patir una agonia inimaginable que va durar quatre anys i sis mesos. Aquest any 2011, en farà 22 d’anys que espero Justícia, des que es va donar a conèixer, el juny de 1989, la radiació que de forma indiscriminada li havien aplicat en la Clínica DEXEUS per a tractar un problema psicològic: una neurosi obsessiva. Radiació, que ignorants nosaltres, el condemnava irreversiblement a mort. Ens havien venut: “¡el tractament del futur!”. “Fes-t’ho, Arturo! Fes-t’ho! No te’n penediràs! Si t’ho fas, serà la millor determinació que hauràs pres mai a la teva vida! La pitjor cosa que et pot passar és que et quedis com estàs, però creu-me, val la pena provar-ho!”, li van dir i insistir els metges una i altre vegada, primer el doctor Pere Nogués i desprès el doctor Benjamí Guix Melcior, i el meu fill, ple de bona fe, els va creure. I l’única cosa que va acceptar el meu fill va ser, això, quedar-se com estava. Com ell deia, “anava a solucionar una neurosi obsessiva i no a buscar el que no tenia”. Però el doctor Guix, qui mantenia concerts privats amb el doctor Enrique Rubio García, cosa que desconeixíem, entre els dos i a través d’aquest cruel engany, li van treure primer els diners, i desprès el més valuós del món: LA VIDA! Cal recordar que no ens van donar rebut de pagament. Com ja informo en el títol, el doctor Guix ens va demanar el taló - ja que li paguem amb un taló -, que fora al “portador i sense barrar”. El cas, dit per experts, estava clar!: Desprès d’haver portat a terme més de trenta accions judicials, 1 |
doncs!... Hi ha qui es fa vell i mor esperant!... Jo, de moment, m’he fet molt vella!... Per què la sentència dictada pel Jutge José Maria Assalit Vives i no altre? Perquè d’aquesta sentència, de totes les seves invencions, falsedats i violacions de la llei i del seu descarat partidisme, parteixen totes les demés. Encara, que sí: n’hi han de pitjors, com per exemple, la dictada per l’ex presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya “Ells” sabien que podien matar al meu fill i no ho van evitar. El van matar i res els va importar haver-ho fet. Tan sols van dir: “Si ens volen denunciar que ens denunciïn, perquè a nosaltres tant se’ns fa!”.
********** 2 |
bondadós que era, no m’ho reprotxaria si amb les meves actuacions puc evitar que altres persones, altres nois, passin per l’horror i mort, a que a ell el van condemnar. Desprès de viure els quatre anys i sis mesos de sofriments terribles i continuats als quals van abocar al meu fill, i tenir que patir la seva horrorosa mort, tot, com explico, resultat d’un engany brutal i d’una actuació criminal mèdica sense precedents coneguts en el nostre país, i tenint totes les proves a les màns per a poder condemnar sense cap tipus d’apel·lació als culpables, tenir que suportar una sentència com aquesta!... Doncs!.. Prego que quant es llegeixin els paràgrafs de la sentència aquí transcrits, tinguin molt pressent la declaració que en una de les vistes orals del judici va fer el doctor Juan Luís Valverde Villarreal, Director de Departament de l’Institut Nacional de Toxicologia, qui junt amb el professor J. C. Borondo Alcázar, van realitzar l’estudi del cervell del meu fill. Molt important per a poder condemnar als acusats. El doctor Valverde, va declarar a les vistes orals del judici, que ell que havia estudiat mil·límetre a mil·límetre el cervell del meu fill, podia dir amb tota seguretat que si no hagués estat per la radiació el cervell no hi tenia res, havia estat un cervell sa, perfecta. Va afegir, amb veu molt alta i amb un to d’indignació en veure com es desenvolupaven les vistes orals, d’escàndol pels disbarats que deia la part contraria: “Y las radiaciones ionizantes mal aplicadas matan y esto es lo que ha sucedido con este muchacho”. Hi va haver un gran murmuri a la Sala, i una mirada del meu advocat, com dient, ja hem guanyat! Vaig agrair molt les declaracions del doctor Valverde i del Professor Borondo, encara que també a uns altres que consten en el desenvolupament de les vistes orals. Per exemple: la doctora representant de la Clínica Quirón també va estar mol valenta, perquè va ser molt pressionada per la part contraria, i quan la senyora Fiscal li va insistir preguntant, com era que estaven tan segurs de que la mort del meu fill es devia a una radionecrosi i no a una altre cosa, com un tumor, per exemple, la doctora va contestar amb fermesa: “Perquè hi ha maquinaria especialitzada i molts mitjans per a poder-ho assegurar”. També, molt important aquesta declaració. |
Sobre el fet de voler fer creure que el meu fill havia estat un borratxo, a més d’un “pastillero”, cosa que va indignà a familiars i als amics de l’Artur que sabien que no en bevia d’alcohol, i que només prenia les pastilles que li receptava el seu psiquiatra, els abocats dels acusats, en aquest cas del doctor Rubio, que és el que ho va dir, van demanar disculpes. Al meu fill no en prenia gens ni mica d’alcohol, no li agradava; per ser exactes, bevia una cervesete de tant en tant i la majoria de les vegades amb gasosa. Sobre les pastilles, dramàticament, la por que tenia el meu fill que les pastilles amb el temps li poguessin minar la salut, al va dur a acceptar aquests altres tipus de tractaments. Deixa les pastilles, perquè no li facin mal, i el tractament en el qual li fan posar tota la confiança, el mata! Certament, el meu fill, ja no va tenir que prendre mai més pastilles. Ni pastilles ni res de res! Els morts no necessiten res! ********** Una bona amiga meva i advocada que ha dedicat 25 anys de la seva vida a defensar a les víctimes de negligències mèdiques, em diu en la seva carta (pàg,11 d’aquest mateix llibre): “Aquesta matèria m’ha fet sofrir molt. Cada vegada que m’han arxivat un assumpte o ha recaigut una sentència absolutòria en l’ultima instància, he sentit una sensació d’impotència profunda i he compartit el dolor i la desesperació de la família que no donava crèdit al que veien els seus ulls al llegir les sentències”. I en un altre paràgraf de la mateixa carta, diu: “En alguns casos la desesperació dels familiars em fa sofrir, perquè temo que un dia es prenguin la justícia per la seva mà i ens trobaríem amb un problema molt greu, perquè ja sabem que les espirals de violència no tenen fi”. Una vegada llegida la sentència dictada pel Jutge José Maria Assalit Vives, em vaig quedar amb la sensació de la que en parla la meva benvolguda amiga: d’impotència profunda i desesperació, i com diu, també amb ganes de perdre’m la justícia per la meva mà, però per més que ho desitgis, si no estàs fet de la mateixa pasta que ells, en aquest cas, dels metges que van matar al meu fill, no resulta tan fàcil portar-ho a la pràctica. És la sort que tenen aquesta gent. Encara que n’hi ha de pitjors que ells, els que els permeten matar impunement: Jutges i Polítics. A vegades, em diuen que els meus escrits estan plens d’agressivitat i que insulto, i és possible, però la meva agressivitat i insults – que per a mi no son insults, són qualificacions encertades -, es desenvolupen dintre de la paraula; l’agressivitat d’ells, metges i jutges, es desenvolupa en contra de les víctimes: uns les maten, els altres protegeixen als que les maten, i així pugin seguir matant. En aquest escrit, en el qual hauria de deixar anar tota la meva ràbia en forma de paraules, que encara que malsonants, et descarregant una mica l’ànima de tant de dolor, no ho faré com seria el meu desig. Però, diré, que sento una immensa tristesa per un país on, una vegada més, la gran injustícia s’imposa a la justícia, i una vegada més, els jutges encarregats de fer complir les lleis per a protegir a les persones dels seus drets, i4 |
sobretot, del seu dret a la vida, els violen utilitzant a més, fórmules mesquines pròpies de gent sense cap mena de sentiment humà. En el nostre cas, si el Jutge Assalit Vives no volia condemnar als acusats, només calia dir: “no els condemno, perquè ells ho han fet sense voler”, i ja està!, per exemple. Una frase molt recurrent, que per a sí mateixa ja no s’hauria de condemnar a ningú, perquè, tothom, quan comet un delicte pot dir que no ho volia fer; fins i tot, els que matant a les seves dones. Recordo el cas d’uns “gamberros”, així van ser qualificats pels mitjan de comunicació, que amb les botes de militar que portaven, a petades van matar a un pobre indigent, aquí a Barcelona. No van ser condemnats segons el Codi Penal, perquè el jutge va considerar que, “no tenien intenció de matar-lo”. (¿...?) Però, en el cas del meu fill, el jutge no va recórrer a aquest altre disbarat, va ser pitjor: ell va recórrer a subterfugis mesquins, plens de mala fe, recorrent a falsedats, contra la pròpia Constitució i la pròpia Ciència Mèdica sense cap tipus de pudor, tot tan descaradament, que resulta d’una immoralitat extrema. I resulta d’una immoralitat extrema, perquè per no condemnar als culpables, tira el dard contra un pobre noi que l’únic pecat que va cometre ve ser tenir cura de la seva salut, i això, per no tenir problemes de salut en el futur, i confiar amb un parell de metges sense ètica moral ni professional, sense escrúpols, que amb engany li van llevar la vida brutalment en plena joventut, fet que aquest jutge, de la mateixa pasta que ells - desprès en vindran d’altres - vol justificar. No es cregui el lector o lectors, que al fer jo aquestes altres desqualificacions respecta a les frases o paràgrafs de la sentència que he escollit, sigui, perquè no estic satisfeta de com ho han argumentat els companys que m’han ajudat en aquesta dura tasca: de cap de les maneres! El que passa, és que tinc tanta ràbia per totes les mentides i atrocitats que diu aquest jutge en la seva sentència, que tinc la necessitat de dir, com a mare, el que sento i penso sense miraments en vers aquests paràgrafs. El dolor, la ràbia i la impotència no entenen de bones maneres i si bé els meus companys i el meu advocat es veuen obligats a utilitzar formes jurídiques, jo no!. Per això em permeto utilitzar la forma que més em plau per a tirar al trast tanta mentida, crueltat i provocació que no vol dir això, que els meus raonaments, tot i en la meva forma d’expressar-me, no estiguin dintre de la llei. Qui hagi llegit la sentència amb atenció, crec que s’haurà adonat que estic encertada quant dic que el jutge adopta el paper d’advocat defensor dels acusats en llos del paper que li correspon, que és el de Jutge. Potser no caldria tornar a escriure les frases o paràgrafs que he escollit per a no repetir el que ja està escrit fulles enrera, o en la casella corresponent d’aquest mateixa Web., però tot i així, em sembla que el lector ho tindrà més fàcil si la meva desqualificació o queixa va seguida de la frase o paràgraf a la qual em refereixo; penso que por resultar més fàcil que no tenir que anar, a cada moment, buscant el que correspon. El mateix que han fet els meus companys en la contrasentència. A vegades, els meu companys em dient que no cal que repeteixi tant les coses en els meu escrits, que amb una vegada n’hi ha prou, i més quan ja tot està més que explicat en altres pàgines: segurament tenen raó. Però..., pot ser que soc una mica obsessiva; de totes maneres està explicat en contextos diferents. No ho sé, però és tan gros el que li5 |
van fer al meu fill, que penso que mai sé explicar-ho prou bé. Demano disculpes si em faig pesada. El Jutge José Maria Assalit Vives, per no tenir que empresonar als metges Guix i Rubio i no tenir que condemnar a la Clínica DEXEUS, menteix i utilitza frases inviables en una sentència legal, com per exemple: “No cabe duda de que el paciente recibió información”, quan seguidament, diu: “aunque no se especifica qual”, i això, quan el propi acusat doctor Rubio declara en una de les vistes orals del judici, “que no avisaron del riesgo que corría, porqué ¡Hombre! de avisar nadie se lo haría”, declaració que cal tenir molt present en els paràgrafs de la sentència en els quals el jutge insisteix en que el meu fill va ser avisat dels rics. S’atreveix, fins i tot, a contradir la declaració dels acusats en les vistes orals! Però, en Justícia, no val inventar-se, “no cabe duda”, en Justícia cal aportar proves. A més, quin tipus d’informació es pot rebre si el propi jutge diu que no s’especifica quina? El jutge no atén a res del que li expliquem a no ser que tergiversant-ho li sigui d’utilitat per a desprestigiar-nos. No atén a les declaracions del doctor Ros, psiquiatra del meu fill, ni a las declaracions del doctor Burzaco; utilitza els intentes de suïcidi deformant-los per a fer creure que el meu fill estava molt malament i així justificar la seva mort, com si aquesta mort gratuïta i espantosa es pogués justificar. Encara que dintre de la seva deformació mental, devia pensar; “com que ell ja va intentar suïcidar-se, quina importància pot tenir que els metges l’hagin matat!”. Però no va pensar que una cosa és la determinació que un pugui prendre en un moment determinat, que estaria en tot el seu dret, i un altre que et matin quan tu vols viure. Encara que com s’ha sap, mai es pot justificar que uns metges amb l’excusa de que un es vol suïcidar ja et puguin matar impunement En el cas del meu fill, és doblement immoral l’actuació del jutge, perquè ell sabia que els intens de suïcidi del meu fill, ja havien passat a l’historia quan va anar a parar a la Clínica DEXEUS, a més, que van ser intents sense cap rics com ja ha quedat explicat, i com va declarar el seu psiquiatra. Ignora també les fulles amb les preguntes que va fer el meu fill escrites del seu puny i lletra abans de sotmetre al tractament; aquestes fulles són com si no haguessin existit mai, no han importat a ningú. I són preguntes que ningú, que no l’importes morir, feria. Preguntes, potser de tipus obsessiu, que com diu el doctor Pescador, psiquiatra del “Centre Idea y Pesam” de Madrid entre altres manifestacions importants: “les persones amb neurosis obsessiva necessiten reafirmar-se davant la vida, mai davant la mort, per això fan tantes preguntes. Baix cap concepte acceptarien un tractament amb ris de mort, i baix cap concepte se’ls hi pot aplicar. Els intents de suïcidi en aquestes persones, són una forma de demanà ajuda”. Tantes incongruències i contradiccions dites pel Jutge Assalit Vives, en paràgrafs tan plens de mala fe, ens fan preguntar amb por: en mans de qui estem quan ens trobem amb la trista necessitat de tenir que recórrer a la justícia si a l’hora de la veritat ens trepitjant per tots quatre costats i els crims més ignominiosos els converteixen en legals? La Justícia, “garante de nuestros derechos”, on es troba en aquests casos? Encara que tots els paràgrafs d’aquesta sentència son indignants i ja han quedat ben rebatuts en la contrasentència, n’hi ha uns que em cremen especialment. Per exemple: Quan el jutge, tot i alterant descaradament els “Hechos Probados”, reconeix i diu: “Desde su primer ingreso – com algú pot recordar per altres escrits, aquest es va produir el 22 de juny de 1989 -, hasta que falleciò el dia 27 de diciembre de 1993, el6 |
paciente tuvo que ser tratado mediante el corticoide Dexametasona, que tiene como finalidad el control del edema efecto masa que produce la radionecrosis, dicho efecto masa produce diabetes insípida y los cuadros funcionales de dificultad motora, de habla y de escritura, y confusión mental. Las dosis empleadas durante dicho tiempo, más de cuatro años, fueron de 2mgr./día, 3mgr./día, e incluso 12mgs./día, y 8mgs./día. No pudieron ser reducidas a niveles inferiores pues ello comportaba la agravación del edema y consecuentemente el empeoramiento de los cuadros funcionales padecidos. Tales dosis de corticoide provocaron en el paciente un síndrome de Cushing yatrogénico sufriendo como consecuencia del mismo osteoporosis e infecciones. Antes de fallecer padeció una infección de oriana que fue tratado con antibióticos, un edemoflemón inginal izquierdo, y finalmente falleció por bronconeumonía”. Prego que es tingui molt en conte aquest paràgraf, perquè el jutge està reconeixent els mals que li van provocà la pròpia radiació i els afegits per la medicació que intentava mantenir-lo en vida. Sense aquesta “medicació”, el meu fill hagués mort als dos o tres dies d’haver ingressat a l’Hospital del Mar, com així li vaig dir al mateix jutge el dia del judici, encara que el meu fill moria cada dia. Però a pesar de les “floritures” que el propi jutge reconeix i que li feia la vida impossible i tan plena de dolor i sofriment, contradient-se d’un altre paràgraf, té el cinisme de dir, que el meu fill es recuperava tan bé quan li augmentaven la medicació, que “podia dejar el centro médico y hacer una vida prácticamente normal”. Aquest aspecte està molt ben desqualificat pel doctor Pescador recollit pel setmanari català “El Triangle”, el qual adjunto en el capítol sobre el mitjans de comunicació. Conscient o no, el Jutge Assalit Vives, amb aquests paràgraf, es burla dels sofriments que va patir el meu fill que a més ja sabia que estava condemnat a mort des d’un principi, i provoca en la gent que l’estimàvem – l’estimem -, dolor, ràbia, impotència i desesperació, pues ell no va voler saber res del meu fill, no va escoltar a qui tenia que escoltar, ni tan sols va tenir en comte la terrible operació per la que va tenir que passar per descomprimir o buidar, l’edema cerebral, operació, que com he explicat tantes vegades, és va portar a terme, no per a intentar salvar-li la vida, això ja era un impossible, sinó per a intentar que patís el menys possible en el seu camí imparable i infernal cap a la mort. Però la totalitat de tan provocador paràgraf i la meva resposta, la deixo per al final d’aquesta desqualificació personal, junt amb un altre del mateix caire. En els “Fundamentos de Derecho”, el jutge diu: “Los hechos declarados probados no son constitutivos de delito”. Aquí el jutge ja comença a contradir-se frontalment amb l’acusació del Ministeri Fiscal que diu que sí són constitutius de delicte i així està contemplat en el Codi Penal. Però, deixant apart la postura del jutge, la realitat quina és? Què van cremar el cervell físicament sa del meu fill quan ell tan sols intentava resoldre el seu problema psicològic; què van matar a un noi, que com sempre deia el seu psiquiatra “persona más sana que Artur no hay otra ”. Van matar el meu fill utilitzant mètodes que només utilitzaven els NAZIS, i això ningú ho pot negar. Cal recordar les cíniques paraules del doctor Rubio en les vistes orals del judici: “los rayos de vez en cuando dan una broma y si la dan és imprevisible”. També, cínicament, com ja explicat més amunt, “no le avisaron del tiesgo que corría porque, ¡Hombre! de avisar nadie se lo haría”. I així7 |
queda clar, que per aquest jutge, amb les bromes dels raigs i sense avisar del perill que un corre, es pot matar a les persones estimant que és una bona practica al considerar que els fets no son constitutius de delicte. Com es menja aquesta gran atrocitat? Em resulta molt difícil no dir en forma de paraules escrites el que penso d’aquest jutge i de tota la seva parentela. Con he escrit anteriorment, els jutges arrogant als metges el poder de matar impunement a les persones com feien en l’Alemanya NAZI durant la Segona Guerra Mundial. Diu: “En el propio escrito de querella se indica que la enfermedad que padecia el fallecido fue ocultada para poder cumplir con el Servicio Militar”. La mala fe del jutge està en que tergiversa l’escrit del meu advocat donant-li un sentit que no té. El que el meu advocat digués, com a cosa seva, que es va amagar la malaltia per a poder fer el servei militar – el meu fill no va amagar rés -, era per a senyalar, com consta escrit a la querella, que “el meu fill era una persona tan responsable dels seus actes, que no s’aprofitava de cap malestar que pogués sentir per evadir-se de les seves obligacions”. Una cosa tan simple com aquesta, el jutge ho treu de context per a poder justificar el gran disbarat, la gran estafa, que van cometre els seus clients amb el meu fill. Això que al jutge l’hagués hagut de fer veure el fort i responsable que era el meu fill i a més, quan la llibreta de servei en acabar reflecteix una actuació excel·lent, passant a la reserva com consta en la mateixa, ho utilitza de manera “chapucera”, per a no sé quina cosa, perquè t’ho mires per on t’ho mires, que hi té a veure el que amagués o no la malaltia com ell diu, amb la seva mort, que era el que s’estava jutjant?, Però..., si té un sentit: el de ser molt mala persona i engavanyar la situació: fer creure que nosaltres érem uns retorçats que volíem amagar a tota costa la gravetat del meu fill per poder així culpar a uns “pobres metges” que segons el jutge van actuar correctament. Què van matar al meu fill, sí! però... “correctament”. Els jutges, la majoria, ens tracten com si fórem idiotes. I el cert és que això no tindria cap importància, si no fora, perquè amb la seva actitud protegeixen als assassins dels nostres fills. Sobre el Servei Militar, vull recordar, que el meu fill va fer aquest servei, perquè t’obligaven i ell no pertanyia als “Objectors de consciència”. Va fer el servei8 |
senzillament com feien la majoria. També vull recordar que duran el temps que va durar el servei - quinze mesos i tres dies -, va ser conductor de un vehicles tipus tanque o tanqueta com es pot veure en unes fotografies d’aquesta mateixa Web. El meu fill va demanar per a entrar a la banda de música, però com que necessitaven conductors i ell conduïa mol bé, el van destinar a cavalleria com s’anomenava. El jutge inventa i diu fent gala d’un gran dramatisme: “Dicha dolencia, no solo originaba en el paciente el risego de suicidio, sino que aunque hiciera vida normal, era tal la obsesión que padecía, que sufría al ser consciente de la misma, pues debía repetir varias veces determinados actos, no controlando su mente, lo que era invalidante. Ello demuestra que los tratamientos que durante largo tiempo le habian sido administrados, mediante fármacos. habían fracasado”. Sobre aquest paràgraf, diré: Segon.- El jutge reconeix que el meu fill podia fer una vida normal, però com que patia tant!... I el jutge, tan bona persona, per evitar-li patiments va considerar que si el mataven, fins i tot, li feien un favor. Aquest jutge no podia saber dels grans patiments del meu fill a no ser que tingués dots de vident i en tal casa hagués estat d’un pèssim vident. No negaré que el meu fill no patis degut a la neurosis, per a això es tractava, una altre cosa era que no ho podes resistir, en tal cas els intens de suïcidi haguessin estat reals i no ho hagués pogut contar. Que ell pel seu patiment s’hagués matat? és una cosa; que el matessin elegant que patia molt? amb sembla demoníac, encara que no crec amb els dimonis. El jutge, a més, va ignorar en tot moment que el meu fill tenia la neurosis resolta quan li van aparèixer els efectes mortals de la radiació, que no necessitava ni al seu psiquiatra. Recordaré que treballava en el nostre negoci ininterrompudament, que havia reprès el que li havia quedat pendent de la carrera de piano, que estaven preparant les vacances del 1989... Tot amb molta il·lusió. Al·legar que patia molt per justificar la seva mort, com si hagués estat un vell en fase terminal! doncs... Aquest jutge oblida, repetidament, en bé dels seus clients, es clar! que “s’ha de respectar l’art de la medicina complint el principi que el resultat de la teràpia no pot ser pitjor que la malaltia del pacient”, que és lo lògic, però en el cas del meu fill, no tan sols no van respectar aquest principi, sinó que el van matar directament encara que no moris en el acte. Tercer.- Els llargs anys que el meu fill va patir la neurosis, van ser quatre i mig i si tenim en compte els quinze mesos que va estar complint el Serveis Militat que no va prendre cap medicament per allò de, “no quedar-se dormit mentre feia guàrdia o conduïa”, com ell deia, en quedaran tres i tres mesos. Hi ha persones que es passen la vida amb la seva neurosis, medicant-se i moren de vells no sense abans haver desenvolupat el seu treball, casar-se, tenir fill i fer tot el que els feia falta, amb més esforços que altres, dons sí, per això tenen molt més mèrit que altres que no tenen aquest tipus de problema. Quart.- Canviar com fa el jutge la frase de l’escrit de querella on diu, que “l’Artur era tan responsable dels seus actes que no utilitzava cap malestar que pogués sentir9 |
per evadir-se de les seves obligacions ...”, per “realizaba sus actos no controlando la mente”, repetiré una vegada més, és mesquí, repugnant i de molt mala persona, a més de punible, perquè dona una imatge del meu fill errònia amb molta mala intenció i això està condemnat en el Codi Penal. A més, en quin lloc deixa als comandament militars que admeten a un noi que “no controla la mente”, i li donen un fusell i un tanque, perquè pugui anar disparant i atropellant al qui se li posi per davant? Cinquè.- Referent als patiment del meu fill per tenir que repetir cert actes, va preguntar ell al meu fill a través de la seva evidència si hagués preferit seguir amb aquest “terribles patiments”, entre d’altres el de rentar-se repetidament les mans per exemple, o patir els horrors físics i mentals a que el van condemnar els que ell defensa tant? No deixa de ser cridaner com el jutge recull de les declaracions del psiquiatra de l’Artur, doctor Ros i del doctor Burzaco, el que li sembla sobre la neurosi per desprès muntar-s’ho a la seva manera i dintre de la seva ignorància? arribar a dir els disbarats que diu, que d’aplicar-se el Codi Penal com cal, li tenia que haver costat el seu càrrec com a jutjador. Sisè.- Tornant al tema dels intents de suïcidi, dons, repetiré la pregunta que he fet tantes vegades: utilitzar els intents de suïcidi per a justificar què? Què un parell de malnescuts i estafadors es poguessin enriquir fraudulentament amb la mort del meu fill? S’ha sap que si una persona porta a cap intens de suïcidi, el normal és que els convencin, perquè deixin de tenir-los si se’l veu l’intenció; el contrari és de boixos o ments malaltisses o estafadors. Com els hi van dir uns periodistes als advocats dels doctors Guix i Rubio quant aquestos els hi van voler fer creure que l’Artur havia tingut “vuit, nou, deu intentes de suïcidi: “¡Claro! Cómo que Arturo no consiguió suicidarse, alli estaban sus clientes para hacerlo por él”. Son molt d’agrair aquestes contestacions per part dels mitjans de comunicació. Setè.- I sobre el que diu el jutge de que “el paciente no controlaba la mente”, en el cas d’haver estat cert, el mateix jutge està posant sobre la taula un altre actuació punible per part dels acusats: Si en la seva ignorància – mala fe -, creu que el meu fill “no controlava la mente” com diu en la seva sentència, mai un jutge pot acceptar com vàlid un consentiment que ells diuen informat, que està firmat per un noi que no controla la ment. Crec que el jutge Assalit Vives no sabia el que es feia ni per on anava a l’hora d’elaborar aquesta sentència. Quan un noi té una malaltia que no controla la ment – una cosa molt perillosa -, i ha de ser tractat per mitjan fora dels convencionals o ingressat en un centre especialitzat, que seria el més normal en aquests casos, el consentiment ha d’estar firmat, primer pels pares si els té, pel metge que el tracte, i en tot cas pel jutge. Per tant, el Jutge Assalit Vives, està admetent i imputant d’un altre fet delictiu, curiosament inventat per ell mateix, als acusats. No sé si inconscientment o no, està deixant impunes d’aquest altre greu delicte als metges Guix i Rubio: Prevaricació sobre prevaricació. Al Jutge Assalit Vives, no li va importar que “achicharresin-rostissin” el cervell físicament sa del meu fill, que li haguessin provocat sofriments terribles i una mort cruel. No li va importar que li haguessin d’obrir el crani, aquesta vegada sí, per buidar el gran edema provocat per la radiació, ni que li haguessin hagut de treure un tros de cervell cremat per a intentar que sofrís el menys possible en aquell camí imparable i infernal cap a la mort. No li va importar rés, només protegir als seus “clients”, encara que hagués de trepitjar i burlar-se de les pròpies lleis que ell esta obligat a respectar i a10 |
fer complir. D’aplicar-se com cal l’Administració de Justícia, el Jutge Assalit Vives, hagués estat condemnat, no una sola vagada, sinó una d’arrera l’altre. Atenció a aquesta frase lapidaria i esgarrifosa pròpia dels NAZIS. Diu: “Cabe llegar a una primera conclusión fáctica, el paciente sufría una enfermedad que debia ser tratada de forma agresiva. Es decir, mediante métodos que pudieran incluso comportar riesgos para su vida o integridad física”. Ignoro a quina filosofia de vida pertanys aquest jutge, el Jutge José Maria Assalit Vives, però el que ell diu és propi de la “ERA NAZI”: Els NAZIS eren els qui als noi i noies que patien problemes psicològics o mentals, foren greus o no, donava el mateix, a ells, als nois els castraven, a les noies les deixaven estèrils i quan no els mataven a tots. Per això el que diu aquest jutge em fa pensar molt amb la ideologia NAZI. Acceptar obertament que es puguin aplicar tractaments que poden matar a nois físicament sans per tractar problemes psicològics, amb el cas del meu fill, una neurosi obsessiva, dons, que s’ha de pensar i dir d’un jutge que pensa i actua així? El meu fill no patia el tipus de malaltia que ell vol fer creure, i ni que l’hagués patit li podien aplicar un tipus de tractament que d’entrada sabien que li podia causar la mort i el jutge acceptar-ho de bon grat. Pel que diu el jutge, només em queda l’esperança de que un dia la JUSTICIA en majúscula, apliqui les lleis com cal, i aquest tipus de jutges, ell i els que han continuat amb la mateixa ideologia en el meu procés judicial, rebin el càstig que es mereixen. Seguir amb la ideologia Nazi per poder matar com mataven els metges durant la Alemanya NAZI, és criminal: Amb una autèntica democràcia això no seria possible, però..., desgraciadament, no la tenim. Aquí ja hauria d’acabar amb la meva desqualificació, perquè desprès d’això, el que diu abans aquest jutge i el que diu desprès, quina importància pot tenir? Però si, em ve de gust continuar per a no deixar cap paràgraf dels que he escollit sense rebatre i deixà al descobert tota la malícia de la que arrebossa aquest jutge, que amb cara de bona persona ens va tenir enganyats a tots. Allò de que “los ojos - o la cara -, son el espejo del alma”, és una gran mentida. Diu: “De lo anteriormente indicado se llega a la conclusión que el tratamiento mediante cirugia estereotáctica empleada por los acusados, teniendo en cuenta el estado de la ciencia en el momento de efectuarse la intenvención en el año 1988 presentaba un riesgo menor a la radiofrecuencia, pero evidentemente tenía un riesgo y era el de radionecrosis con posibles secuelas funcionales. Es de interés hacer constar, según informaron los peritos y se deduce de la literatura científica que aunque el tratamiento de la radiocirugía se habia iniciado en los 50 por Leksell, no habia tenido una gran acogida según algunos peritos porque se trataba de un procedimiento caro por el empleo de unidades durante un tiempo excesivo lo que no resultaba rentable económicamente, pues deben aplicarse numerosos haces de radiación y entre cada uno de ellos debe de resituarse el foco de emisión y la nueva puerta de entrada del siguiente haz.. Es a partir de los 80 cuando ya existen varios grupos que en diversas partes del mundo aplican este tipo de psicocirugía para varias afecciones tanto orgánicas - malformaciones arteriovenosas, astrocitomas, neurinomas acusticos u otros tumores -, como funcionales – epilepsia, neurosis, o tratamientos del dolor -, por ello el conocimiento y la aplicación de dicha téncnica no se encontraban generalizadas”. |
Primer.- Tornarem a repetir que és totalment fals que la radiofrequència tingués rics. No es coneix cap mort per la radiofrequència i sí molts per la radioteràpia. Recordem les set persones que van morir cremades, saben que n’hi van haver moltes més, quant s’estaven tractant de càncer amb radioteràpia a l’Hospital Miguel Servet de Saragossa, fet que va causar un gran escàndol i va sortir a relluir en el meu judici; també el pacient del doctor Rubio del que ni se’n va assabenta de que s’havia mort, i axis podríem fer una llista interminable. Segon.- El que el jutge ens volguí donar classes sobre la radioteràpia – mal explicades edemes, nosaltres també en saben, encara que en vàrem aprendre tard, però en sabem -, no ens interessa per a res –palla -, perquè això s’allunya del fet principal que és el que van “achicharrar” el cervell sa del meu fill i això no hi cap radiocirugía que ho faci, tot i sent perillosa, si està aplicada amb cura i en els casos que cal. Quart.- Resulta escandalós que el Jutja Assalit Vives per descarregar de culpa als acusats, digui que la radioteràpia no s’aplicava pel car que resultava. No, senyor!: No s’aplicava pels morts que en resultaven. I aquí en España ni a fora, ningú aplicava radioteràpia per tractar neurosis obsessives, perquè quan es va descobrir el cas del meu fill, tothom va quedar esgarrifat, metges inclosos. Cal recordar l’informa de l’Hospital Noruego de Radio, que diu: “No existe documento escrito que avale este tipo de tratamiento para este tipo de pacientes”, referint-se a la radioteràpia i al meu fill. Cinquè.- Sobre la mobilització que s’ha de portar a terme per aplicar la radioteràpia – per això resultava tan cara, segons el jutge – personal, aparells de control, un munt de plànols fets per personal expert – segons informes arribats, un munt de gent i de aparells, cosa que mai es posa a la pràctica ni en el casos que cal, com càncers o malformacions vasculars, a las quals seria perillosa la cirurgia convencional -, va preguntar el jutge quanta gent si trobava amb el meu fill en la Clínica DEXEUS? No! Però jo li diré: el doctor Rubio, que aquest va estar visible, i el doctor Guix, aquest que va estar invisible, amagat, no sabíem ni que hi era. I qui hagi llegit el Capítol III d’aquesta historia, veurà com el doctor Guix em va fer creure que l’únic que havia estat amb el meu fill i era el culpable de tot, va ser el doctor Rubio. Però de tot això el jutja no en va voler saber res, no li va interessar, perquè ell ja tenia el seu plànol fet: el de no condemnar als acusats costés el que costés. Diu: “No cabe duda que el paciente recibió informació sobre la radiación y sobre los riesgos que comportaba y ello no solo por lo declarado por los acusados, sino que se deduce de que el paciente por su forma de ser, debió requerir y exigir todo tipo de explicaciones. Los acusados no ocultaron la existencia de riesgos, seguramente sin darle importancia por ser menores, como ya se ha dicho a la intervención alternativa de la radiofrequència. El propio decumento suscrito por el paciente hace mención12 |
expresa a posibles efectos secundarios o complicaciones debido al tratamiento mediante radiaciones ionizantes, aunque no se especifiquen cuales”. Aquest home, diu: “No cabe duda de que el paciente recibio información...”. Pregunto: Com ho sabia ell? Pels metges? Què havien de dir ells si eren els acusats, tot i que en el judici van declarar que no l’havien avisat?. Grans contradiccions! O és que potser ell estava amagat sota la taula del despatx del doctor Guix i va escoltar el que parlàvem? En aquest cas tindria molt mal oïda. Si el meu fill preguntava tant era per tenir la seguretat de que res dolent li pogués passar. Si hagués escoltat bé, sabria que si estàvem a la Clínica DEXEUS, era per la seguretat que ens havien donat de que no podia existir cap rics, i tot i així preguntava, es clar! que preguntava, com ell em deia, “Mare, es tracta de la meva salut i de la meva vida. Haig d’estar molt segur del que van a fer i del resultat que puc obtenir”. I si no ens hagués importat corre rics ja ens haguéssim quedat en l’Hospital de la Vall d’Hebrón i no haguessin tingut que pagar res, és a dir, desemborsar cap diners, perquè ho teníem cobert per la Seguretat Social. Així ho vaig exposar al primer Jutge d’Instrucció quan ens va tocar anar a declarar, que em va donar la raó. Aquest jutge semblava un bon home. Quan li vaig dir que ens havien destrossat la vida, va dir: “Ya lo creo, señora. Ya lo creo”. Però no sabem per quina estranya raó, al poc tems de estar en aquest jutja, el van traslladar de lloc. Diu: “No ocultaron la exitencia de riesgos por ser menores...”. Cap rics és menor quan aquest existeix, altre cosa son “els efectes secundaris”. I, excusar-se novament amb la radiofrequència, tornem al mateix: recalcitrant amb la invenció i recalcitrant en el partidismes més descarat. Cada frase, cada paràgrafs és un atemptat contra la vida del meu fill, i per tant contra la Constitució i contra la Llei Universal dels Drets Humans. Diu: “Uno de los acusados, ENRIQUE RUBIO GARCÏA, en el interrogatorio se expresó en el sentido de que si se era totalmente exhaustivo en la información los pacientes nunca aceptarian los tratamientos. Ello no modifica la convicción de este juzgador de que se prestó el consentimiento y no fue viciado. Por lo que se ha expuesto la información facilitada, en especial por el acusado BENJAMIN GUIX MELCIOR, fue la habitual i suficiente para tomar la decisión de una forma libre. Nótese que los riesgos que deben ser objeto de información deben ser los típicos, no los atipicos (como podrian ser los riesgos de una mala actuación profesional), debe darse más información en los tratamientos no curativos, que en los curativos. El hecho de que el tratamiento a realizar por los acusados tenia menor riesgos que el alternativo y que en todo caso debia llevarse a cabo uno de ellos, tenia como consecuencia que no era necesario enfatizar sobre dichos riesgos y si en cuanto al 13 |
mayor porcentaje de falta de complicaciones y probable curación. Pues no debe angustiarse al enfermo innecesariamente cuando en qualquier caso debe asumir un riesgo u otro para sanar su dolencia. En este ámbito deben enmarcarse las manifestaciones de dichos acusados”. La gravetat d’aquest paràgraf, casi sembla insuperables, bé, com tots!. El que tindria que ser motiu de condemna irreversible, “ipso facto”, per els acusats, pel jutge és el correcta. Aquesta sentencia resulta insultant, fins i tot, per a la pròpia Justícia tot i saben com funciona la Justícia. Referent a aquest paràgraf, haig de dir: No ser exhaustiu en la informació, està condemnat per llei. No existeix informació habitual, que per altre banda no sabem el que vol dir: existeix informació o no existeix. En el cas d l’Artur hi ha un informe genèric que és il·legal, perquè no diu res en concret. Els informes genèrics son il·legals, els informes han de ser personalitzats. Tan sols per aquest informe, els acusats ja haurien de estar condemnats. Aquest tipus de documents demostren molt mala fe i un gran abús de confiança. Recordem que quant ja s’ha firmat un “consentiment informat”, o com en el cas del meu fill, una “acceptació de tractament”, a on no hi consta cap rics escrit, i de paraula, “dos o tres dies de mal de cap i potser ni això” que és el que li va dir el doctor Guix al meu fill quan ell li va preguntar quins efectes secundaris podria tenir, en la sala de operacions firmaràs qualsevol paper només que et diguin que és un formulari sense cap importància, que és el que solen fer aquesta gent. En quant el que diu el jutge que, “no modifica la convicción de este juzgador de que se prestó el consentimiento”, és alarmant, màxim quant el propi acusat, doctor Rubio, reconeix i declara en la vista oral del judici, a la pregunta de la senyora Fiscal de, que si va avisar a l’Artur de que es podia quedar en una cadira de rodes o morir, “¡Hombre! ¡No! ¡Porqué de avisar nadie se lo haria!”. Diu que el meu fill tenia que sotmetre a qualsevol dels tractaments. D’on treu ell aquesta incoherència i gran falsedat? Qui diu que una persona amb neurosi obsessiva té que sotmetre obligatòriament a un tractament amb rics de mort com pot resultar la radioteràpia, encara que ell hi afegeix també la radiofrequència, com sempre per enredar a la gent? Torno a repetir: Qui té dret a portar a una persona sana o no, dona el mateix, a un perill de mort i no dir-li, perquè amb tota seguretat no ho acceptaria? Esta clar! que no ho acceptaria i més si la persona està físicament molt sana? El Jutge Assalit, diu: “no hay que enfatizar para no angustiar al enfermo”. ¿Qué enfermo? El de la neurosis? Que com va dir el doctor Enric Gallart, el món està ple de neuròtics i no passa res? I si un té una malaltia tant dolenta que si no s’opera pot morir, que no és ell el qui té el dret a decidir si s’opera o no? Que vol dir això de que a un el poden dur a la mor i no avisar-lo del perill que corre? Qui és ningú per a decidir sobre la vida del meu fill, per a la vida de qualsevol altre persona, pateixi una neurosi obsessiva o no? Tan sols puc recordar, una vegada més, als metges de l’Alemanya NAZI, perquè en aquesta sentències sembla que se’ls té amb una gran consideració. Violà el propi dret14 |
que té la persona per a poder decidir sobre la seva pròpia vida i enganyat portar-lo a la mort. El que en l’Hospital de la Vall d’Hebrón ens haguessin venut el tractament de la DEXEUS dient-nos que el tractament que feien a l`hospital comportava rics i el de la DEXEUS no, això tampoc va importar al jutge; el que ens haguessin desviat de la “Salut Publica” a la privada, tampoc, i el que no ens donessin rebut de pagament per la “teràpia” que vàrem tenir que abonar abans de que aquesta fora aplicada, tampoc. Tot això punible al cent per cent, per aquest jutge no té cap importància. No en té per ell ni per cap dels que han intervingut en aquest diabòlic judici. La Justícia!... Però el Jutge Assalit Vives, també diu: “Por lo indicado en el anterior apartado este juzgador ha llegado a la convicción que la radiación suministrada por los acusados causó un proceso necrótico no deseado, principalmente en el hemisferio izquierdo del cerebro de Arturo Navarra Ferragut, con causación de un edema con efecto masa, que necesariamente debia ser tratado mediante altas dosis de corticoide de forma permanente, lo que duró más de cuatro años, y lo que le causó automáticamente una enfermedad denominada sindrome de Cushing yatrogénico, cuya más graveyi necesaria consecuencia era el fallecimiento por una infección. Lo que asi ocurrio”. El Jutge Assalit Vives està reconeixen el fet que va dur al meu fill a la mort, a una mort injusta i cruel: CAUSA-EFECTA. Està reconeixen un assassinat, perquè en el cas del meu fill d’un assassinat es tracte, i encara té el cinisme de justificar el crim per no tenir que condemnar als assassins, als metges Benjamí Guix Melcior i Enrique Rubio García.
Però, seguim: |
No tinc altre remei que repetir que aquest jutge es un gran mentider i un gran cínic: Al Jutge Assalit Vives, no li van interessar els fets reals ni tenir en compte res de la nostra declaració, que era més que comprovable. No li va interessar saber, que quan nosaltres vàrem preguntar al doctor Pere Nogués, el perquè es podrien produir els risc que ens explicava amb la neurocirugìa, que segons el propi doctor Nogués, era, perquè “durant la intervenció podria tenir un tremolor del pols i toca el que no devia” (¡...!), el meu fill li va preguntar, si davant d’aquest rics algú s’atrevia a deixar-se operar, perquè això de no saber com un pot acabar!... Afegint que aquest tipus de tractament per les neurosi deurien d’estar prohibits. Li sembla al Senyor Jutge que un noi que fa aquestes preguntes, i diu el que diu, que rebutja automàticament un tractament amb rics, després n’acceptaria un altre com el de la DEXEUS i a sobra pagant si no fos a traves d’un brutal engany? El Jutge Assalit Vives, torna obsessivament amb “lo de mayor riesgo de la radiofrecuencia”. Obsessiu i ignorant en extrem, Ell deuria de saber perfectament a través de la Ciència Mèdica – autèntica -, que la radiofrequència no comporta cap risc, a no ser, com va declarar el doctor Burzaco en una de les vistes orals del judici, que ho apliqués una persona inexperta i en tal cas, el dany seria de immediat i no retardat com passa amb la radioteràpia. Recordaré que en las vistes orals, el doctor Burzaco va comparar les radiacions aplicades a l’Artur amb les radiacions que van matar a milers de persones en Chernóbyl: unes van morir en seguida, altres al caps de dies, mesos o anys. També el Jutge amb la seva ignorància? diu que la radiofrequència provoca hemorràgies quan precisament es utilitzada per a tallar-les o cauteritzar-les. I referent a que ell es va sotmetre uns mesos més tard – vuit -, al tractament del doctor Burzaco, per què no?. Com el meu fill em va dir, el de la DEXEUS havia estat una pèrdua de diners i te temps i volia provar amb la tècnica del doctor Burzaco, que havia estat la seva primera intenció. Desgraciadament li van treure del cap familiars i amics, i quan ell ja havia deixat córrer els tractaments fora dels convencionals, jo vaig interferir amb el seu destí, vaig trobar l’amic que em va parlar del seu amic metges, Pere Nogués, i aquest de la Clínica DEXEUS. La gent lluitadora busca solucions als seu problemes, i el meu fill era un gran lluitador. Com, també16 |
sempre deia: “Es absurd tenir un problema, una possible solució a mà i no aprofitar-ho”. Si els metges t’ofereixen solucions i a sobra tens diner per a pagar!... Encara que en el cas del meu fill, va ser una mala cosa tenir diners per a poder pagar...
I ara tornem al mateix que abans: la bondat d’aquest jutge i la seva sensibilitat, es veu que fa que es posi dintre de la pell del meu fill i també “sufra en demasia” els problemes de la neurosi i per això accepta la seva mort, fins i tot, potser, com un alliberament. Amb una decisió sega de protegir als culpables, el jutge Assalit Vives no s’adona de les grans mentides i atrocitats que arriba a dir, i que jo, encara que intenti mantenir la calma al llegir el que diu, al final em resulta impossible. Com sempre deia una amiga del meu fill que estudiava per a jutge: el Jutge Assalit Vives s’entossudeix en jutjar la “malaltia” en lloc de jutja als que el van matar que era el que tenia que fer. Al final el Jutge reconeix que el tractament de la radiofrequència va ser positiu per al meu fill, “pues obtuvo una inmediata y muy sensible mejoria”. Ell això o te clar, cosa que nosaltres, no! dons no ens van donar temps per a comprovar-ho. Com ja he explicat en altres escrits, mai sabrem si el tractament del doctor Burzaco va ser positiu o va ser, com el meu fill va dir: “Mare, he provat tot el que tenia que provar i ara tan sols depèn de mi”. I axis va continuar la seva vida com si res hagués passat. Com també deia sempre el seu psiquiatra: “Arturo es un caso muy especial”. No obstant, crida l’atenció la gran contradicció i aberració en que cau el Jutge: si reconeix que el meu fill estava pràcticament bé, i desprès reconeix que la radiació que li van aplicar els acusats el va portar a la mort, perquè no condemna com diu el Codi Penal i molt explícitament l’article 343? Però aquí no acaben tots els disbarats dits per aquest Jutge, que fins i tot, gent de la pròpia judicatura, el qualificant de boix i molt mala persona la qual cosa està demostrant al llarg de la seva sentència. Cal prestar atenció al següent paràgraf. No té cap desaprofitament: “Es cierto, que en el caso enjuiciado podría haber ocurrido que se hubiera suministrado una dosis mayor que la facilitada por los acusados en su informe – ya sea por error o negligencia, o por entender erróneamente que era la conveniente -, que el colimador empleado no fuera el adecuado para este tipo de intervención, que hubiera habido algún fallo en el direccionamiento de alguno o de varios de los haces de forma que no hubiera incidido de forma precisa en los puntos deseados. Pero ello, no sólo no se encuentra probado en la forma que se exige en un proceso penal sino que incluso en el supuesto de que sí lo estuviera sería necesario valorar, en primer lugar, si la concreta vulneración de la norma de cuidado es de la entidad suficiente para merecer el reproche penal y además si es la causa del resultado dañoso producido, y en17 |
segundo lugar, a cual de los dos acusados sería imputable, pues cada uno tenia una función distinta en la intervención de acuerdo con sus distintas especialidades”. Tot el que diu de, “podria ser”, no pot ser res! a no sé que es vulgui tapar el crim com està clar que ho vol fer. Fins i tot, el Jutge Assalit, accepta obertament que l’enganyin quan diu: “podría haver ocurrido que se hubiera suministrado una dosis mayor que la facilitada por los acusados en su informe”. Aquest home, tot li dona igual, però hi ha una mort i per tant no li pot donar igual. Per tirar al trasts aquest desgavellat i retorçat paràgraf, recordaré l’article 343 del Codi Penal en vers a la radioteràpia. Aquest article deixa ben clar, que quan hi ha un dany o una mort degut a la radioteràpia, és condemnable i no val cap tipus de “raonament”. Cap tipus! Art. 343. El que exponga a una o varias personas a radiaciones ionizantes que pongan en peligro su vida, integridad, salud o bienes, será sancionado con la pena de prisión de seis a doce años, e inhabilitación especial para empleo o cargo público, profesión u oficio por tiempo de seis a diez años. Poc temps és per un crim d’aquesta naturalesa, però almenys hi ha una condemna... Si bé tots els paràgrafs de la sentencia son insultants, he deixat per al final el que em resulta més indignant de tots, el més cruel i provocador. Aquest jutge no es va enterar, o no va voler assabentar-se, dels sofriment que li van provocar al meu fill, ni de la seva lluita ni dels sofriment de tota la família, i de com els que ell tan defensa ens van arruïnar gratuïtament la vida. Aquest paràgraf, diu: “Así, pues, existen unos daños concretos que se corresponden con las lesiones de radionecrosis ocasionadas. Como ya se ha indicado la radionecrosis produce un edema con efecto masa en la zona, que en el hemisferio izquierdo era de gran entidad, provocando disfunciones en la actuación del paciente, dificultad motora y de habla, y estado confusional entre otros efectos, lo que le llevó a ingresar en el Hospital del Mar. La única forma de tratar, de atenuar el edema era la administración del corticoide Dexametasona en grandes dosis, con lo que inmediatamente se apreciaba una mejoria notable con la posibilidad de dejar el centro médico y hacer una vida prácticamente normal. Sin embargo unas tales dosis, que eran más del doble de lo que conviene administrar en un tratamiento de larga duración, produce efectos indeseados o complicaciones más graves, pues la infección representa la causa común de muerte debido a la terapeutica con corticosteroides en altas dosis – la mitat han fallecido a los cinco años”. (Primer aclarir que quan es parla dels cinc anys, sempre es fa referència als càncers, que son malalties sorgides de la 18 |
pròpia naturalesa. No de coses externes, o sigui, que t’hagin posat des de fora del teu cos, com li van fer al meu fill). Primer de tot: Mai m’agrada embolicar als fills de les persones que agredeixen a unes altres persones gratuïtament, perquè els fills no en són culpables del mal que fan el pares, però en aquest cas, vaig a fer de molt dolenta persona, i per això, desitjaria que els fills o filles del Jutge Asslit Vives, si és que en té, que crec que si, els hi passes el mateix que al meu fil: que uns maleïts metges els destrossessin i matessin com van destrossar i matar al meu fill, i els veiessin patir i morir com jo vaig veure patir i morir al meu. En aquest cas, pregunto: pot estar segur el jutge Assalit i tots els que han seguit jutjant aquest esgarrifós cas que la seva sentència hagués estat igual com la que ha dictat en el cas del meu fill?. És clar que no!!. Abans de seguir, vull ressaltar altres declaracions del doctor Pescador, psiquiatra del Centre de “Idea y Pesam” de Madrid, referents a la sentència dictada pel Jutge Assalit Vives que em va lliurar com a document por a poder utilitzar en el recurs a la sentència i que estan recollides en el setmanari català “El triangle” numero 399. Diuen així: “... És un delicte penal pretendre que l’origen de la mort de l’Artur van ser les complicacions infeccioses posteriors a la intervenció. La causa fonamental, no immediata, va ser la radionecrosi. Els metges que van irradià el cervell de l’Artur van cometre un delicte d'imprudència temerària professional, ja que s’ha de respectar l’art de la medicina complint el principi que el resultat terapèutic no pot ser pitjor que la malaltia del pacient”. També hi diu, o més ben dit, es pregunta: “Com és possible que un jutge digui que el món neuròtic obsessiu fa que mols pacients reneguin de la seva curació. És una conclusió que frega els límits de la incomprensibilitat humana 19 |
que un jutge arribi a la conclusió fàctica de dir que és pot utilitzar terapèutica que posa en perill la vida d’un neuròtic, quan existeix una necessitat imperiosa, cega, patètica en el neuròtic de reafirmar-se per la vida, mai per la mort”. També i diu, entre d’altres: “Entenem que una sentencia judicial s’ha de basar en els coneixements científics aportats per aquelles persones que així socialment ho han demostrat. No hi ha lloc a la ciència, no hi ha lloc a la medicina per a la interpretació del lliure albir de les proves aportades sota pena d’incórrer en les majors injustícies socials”. Diu que el meu fill va poder deixar el centra mèdic i fer una vida pràcticament normal, quan diu, que automàticament, degut a la gran quantitat de corticoides que se li van haver de subministrar, li va aparèixer el síndrome de Cushing que descriu amb un munt de “floritures” que li feien la vida impossible a més de la radiació. Tot son grans contradiccions. Si ell hagués fet cas dels metges que van atendre al meu fill fins a la mort, o tan sols que hagués tingut una mica d’interès, sabria que el meu fill, si que va deixar el centre mèdic, però per anar a morir a casa seva, no perquè pogués fer una vida pràcticament normal. Com podia fer una vida pràcticament normal amb el que he explicat abans. Una vida, que la família, dia a dia, la vivíem amb l`angoixa terrible de pensar, si l’endemà de cada dia seria l’últim dia de la vida del meu fill. I encara que ell arribes a fer, durant aquest camí impensable cap a la mor, coses que ningú podes fer en el seu estat, degut al fort que era, al sa que sempre havia estat i a la seva força de voluntat, la seva vida la tenia perduda des d’aquell fatídic dia de 3 de març de 1988 en el que li van aplicar aquells raigs mortífers. Si el jutge m’hagués preguntat el perquè va sortir el meu fill la primera vegada de l’Hospital del Mar, la resposta hagués estar, perquè els metges de l’Hospital del Mar em van dir: “Nosaltres ja no podem fer res més per al seu fill. Si vostè es veu en cor de endur-se’l a casa, ja pot. Se’n com es el seu fill, es millor que estigui a casa seva amb totes les seves pertinences, en el seu ambient que no en la freda habitació d’un hospital”. Volien dir que era millor que morís a casa seva. Jo plena de por, vaig dir que sí, que me l’enduia. El meu fill va sortir de l’hospital per a tornar a casa convertir en el que sempre havia temut: convertit en un tolit, un deficient mental, convertit en un vell ple de xacres en plena joventut. 20 |
habitació, molts van ser el que van dir: “Si això ho fan a un fill meu els mato!”. Altres: “Aquest fills de puta ja no estarien en aquest món”. Explicar tot el calvari que va patir el meu fill fins arribar a la mort, resulta dur i dolorós. Calvari que si jo hagués sabut que podia passar, per més dures que resultin les meves paraules, l’hagués deixat morir sense que li haguessin fet res la primera vegada que va ingressar a l’hospital i em van donar la tràgica noticia de que anava a morir. Amb el que li havien fet al cap, ningú podia viure, em van dir, però per la seva desgracia, va resistir quatre anys i sis mesos inimaginables. El jutge sense cap sentiment humà, o millor dit, sense cap espurna de honestedat, que és el mínim que necessita un jutge per fer nímiament bé la seva feina, ho obvia tot. Obvia la terrible operació per la que abans de morir va tenir que passar per decomprimir el terrible edema que li van provocar amb la radiació i era el que el portava a la mort. Quantes vegades se’m representa el meu fill amb les mans agafant-se el cap i demanant a Déu que l’ajudes! “Ajuda’m, Déu meu! Ajuda’m!”. O quant desprès de l’operació, potser intuint per primera vegada que anava a morir, blanc ja com un mort, desencaixat i amb la sonda nasogástrica posada, es va abrasar al seu metge i li va demanar desesperadament a la vagada que amb tendresa: “!Ayúdeme, por favor! Ayúdeme!”. Ell que sempre havia estat tan fort!... El meu fill va morir l’endemà de Sant Esteve. Dos dies abans, sense prou feines veure, sense aguantar-se, amb cadira de rodes, i en una d’aquelles “recuperacions” que de tant en tant li permetia la demència, encara va seure a la taula del menjador per fer las targetes de felicitació per familiars i amics... La meva mare, pobra dona! que adorava al seu net, com ell a ella, amb un gran dolor en el pit veien que al seu net se li acabava la vida, li va dir: “Nen, deixo, ja ho faràs un altre dia, descansa!”. I ell li va respondre: “No puc avia. No arribarien a temps. No puc entendre com aquest any m’he pogut retardar tant!”. Es va voler aixecar sol i va caure al terra. El vam ajudar a posar al llit. Ja no s’aixecaria més. Els seu amics el van venir a veure; li van portar una ampolla de “champanya”, dues barres de torrons i una caixa de bombons. Al veure’ls els hi va dir: “¡Hombre! ¡Tios! Quina alegria més gran amb doneu. Gràcies per haver vingut. Perdoneu-me que no m’aixequi, però és que avui no em trobo massa bé”. Va menjar un bombo i es va21 |
quedar com a mig dormit. Els seus amics venien cada dia a veure’l, però ell no ho recordava. I aquell noi que sembla invencible, que tot ho podia aguantar, que asta a vegades ens havia fet agafar esperances de que se’n sortiria, com ell deia, encara que sabíem que era un impossible, va ser vençut, humiliat i “machacat”. La mort ja va deixar de jugar amb ell aquella tràgica partida que tenia guanyada des de feia quatre anys i sis mesos, des de que els maleïts de Guix i Rubio li van posar les mans al damunt. La seva mort va ser molt dolorosa, com tot el seu calvari. La seva mirada en el moment de la seva mort la tinc clavada dins del meu cor com si hagués estat feta amb ferro candent. El matí d’aquell fatídic dia 27 de desembre, quant el meu fill estava esgotant els últims minuts de la seva vida, li vaig dir, acostant-li un got amb una mica d’aigua: “Fill meu, has estat tota la nit sense perdre res. Veu una mica d’aigua”. Li vaig aixecar al cap per a que begués, però amb una mirada plena de terror, de sorpresa, d’interrogants, de tantes preguntes com li van quedar sense resposta, amb el cap recolzat a la meva mà i mirant-me fixament, el meu fill es va quedar mort. Aquella nit, veien com patia el meu fill li vaig demanar a Déu que si no podia salvar-li la vida, què se l’endugué, què no el deixes patí més, què el meu fill era una bona persona i no es mereixia el que li estava passant. Aquella nit, Déu em va escoltar, va atendre el meu prec; sobre les vuit del mati el meu fill moria. I quins sentiments més estranys sorgeixen i tan contradictoris! Demanes a Déu que se l’emporti, i quan Déu atès el teu prec, et desesperes i et maleeixes una i mil vegades per haver-li demanat que se’l endugué. Recordo que el doctor neuròleg Carlos Oliveras Ley, el metge que va tenir la trista missió de donar-me la noticia de que el meu fill anava a morir quan es va donar a conèixer la radionecrosi i va tenir cura d’ell fins a la seva mort; un bon metge i excel·lent persona que va tractar al meu fill amb un carinyo extraordinari, em va dir per a consolar-me a més de sentir-ho de veritat: “Tómeselo por el lado bueno, señora Navarra. Pobrecito! ha dejado de sufrir”. Si, era cert, el meu fill havia deixat de sofrir del mal que li van fer gratuïtament a través d’un engany brutal aquell parell de fills de puta, que segueixen per la vida com si res haguessin fet com si res hagués passat, i com es pot entendre, això no es por consentir de cap de les maneres. Això vol dir, que mentre la Justícia no actuí, els perseguiré fins a la meva mort. Com he escrit tantes vegades: “Hi ha judicis sense jutges i presons sense reixes”. 22 |
sortida tan agradable, en l’Hospital del Mar em comuniquen que el meu fill es mort i que no hi ha res a fer.
Recordant com van enganyar al meu fill, el sofriments que li van abocar, la lluita que va dur a terme i la mort que va patir, i llegint la sentencia dictada per Jutge Assalit Vives, és difícil no pensar en allò de la llei del Talió: “¡Ojo por ojo, diente por diente!”.
La sentència dictada pel Jutge Assalit Vives, com es pot comprendre, va ser recorreguda, i també vaig presentar una querella contra aquest jutge per prevaricació, falsedat en la seva exposició dels fets i violació de l’Article 20 de la nostra Constitució. A partir del moment en què vaig presentà la querella contra el jutja, ja em vaig condemnar a mi mateixa: Fes el que fes, ho tenia tot perdut. Jo, això no ho creia, però el temps m’ha demostrat que els qui m’ho van advertir, tenien tota la raó.
És va presentar el recurs a la sentència i uns dies desprès la querella contra el jutge. Com que l’advocat Javier Selva, que havia presentat el Recurs no va voler fer-se’n càrrec de la querella contra el jutge, li vaig demanar a l’advocat Xavier Bruna si em volia representar. Desprès, com que vàrem veure que és podia crear una mica de confusió entre el dos advocats, els tres, de comú acord, vam considerar que seria millor que ho portés tot un de sol, i així es va fer càrrec de la meva defensa Xavier Bruna. Des de llavors, i fins el dia d’avui, Xavier ha portat tot el meu procés i s'ha convertit ell, i la seva esposa Núria, que l'ajuda en la seva feina, en uns immillorables amics als que jo aprecio molt.
Sabent que tinc tota la raó i que el cas del meu fill es un dels més escandalosos dintre del món de la medicina del nostre país, fins ara ho he perdut tot. Els jutges no poden suportar res que els qüestioni i menys que se’ls hi posi querelles. Com ens va dir el Magistrat Vocal, Ramón Sáez, en aquell moment encarregat de la Inspecció dels Tribunals del Consell General de Poder Judicial, en entrevista concedida en el mateix Consell, qui em va donar tota la raó, inclus em va dir que no fos tossuda i anés per la via civil que la tenia guanyada: “Los jueces no quieren ir en contra de sus compañeros cuando éstos son denunciados”. És a dir, las lleis que condemna las actuacions punibles dels jutges és com si no existissin
Actualment tinc tres fronts oberts: primer, el de la mort del meu fill, segon, les querelles contra els jutges – cinc encara que hagués hagut de posar-los a tots en el paquet -, i tercer, el de les querelles dels metges contra mi.
No sé si és important explicar que el sogra del Jutge José Maria Assalit, es un metge que té importants interessos en el negoci de la medicina, clíniques, maquinaria, etc. etc. i que la seva dona també és metgessa. Dons...potser amb aquest panorama, que es pot esperar d’un jutge?...
**********
|
L’Article VI dels Drets Civils i Polítics de l’ONU (Carta de la Declaració Universal dels Drets Humans), diu: “El dret a la vida és inherent a la persona humana. Aquest dret està protegit per la llei. Ningú podrà ser privat de la vida arbitràriament”. L’Article VII, diu; “Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. En particular ningú serà sotmès sense el seu lliura consentiment a experiment medis o científics”. Què els jutges trobin molt ben fet que uns metges sense escrúpols puguin fer amb les persones el que els hi doni la gana, que enganyades les portin a la mort i que a sobra s’enriqueixin fraudulentament, davant d’això, algú dubte de la meva realitat quan dic que aquestes actuacions son de purs gansters i NACIS? Hi ha un eslògan de les mobilitzacions juvenils que diu: “Sense Justícia no hi ha Pau”. És difícil que hi hagi Pau amb la justícia que ara tenim. És cert que sembla que està a punt de rebentar, però triga molt!... De moment finalitzo aquí aquesta par de l’historia. Si em dona temps, son molts anys els que tinc, continuaré un altre dia. Voldria tenir l’esperança de que la justícia actual rebentarà d’una vegada i sorgirà sàvia nova amb la qual el ciutadà quan es trobi amb la trista necessitat de tenir que recorre a la justícia la trobarà de veritat. No hi ha que oblidar, que si la justícia actua com cal, moltes vides es salvaran, com moltes morts s’haguessin pogut evitar, entre d’altres, la del meu únic i estimat fill Artur.
___________
La Real Acadèmia de la Llegua Espanyola, diu que és assassí el que mata amb “premeditació i alevosìa-traidorïa”. És l’assassí pròpiament dit. |
Però per a mi i per a molts altres, el que sap que pot matar, no ho evita, mata i al damunt se’n riu de la seva víctima i al damunt encara vol culpar del seu crim a uns altres, fins i tot a “companys”, és pitjo que l’assassí pròpiament dit, perquè d’aquest et pots defensar, de l’altra, no! perquè utilitza l’“Abús de confiança”, fet tan greu que està tipificat en el Codi Penal com agreujament del delicte criminal. Estafador, és el que a través de l “Abús de confiança”, t’enganya, et treu els diner i et destrossa la vida. La Dictadura Nazi no respectava la vida dels altres, els utilitzava per fer amb ells el que li donava la gana, els hi va treure tots els drets: el dret a la salut, el dret a la llibertat de escollir, el dret a la vida. Algú posa en dubta que el meu fill va ser víctima d’assassins, estafadors i Nazis? Tots, perillosos socials, com fins i tot ha dit algun que un altre jutge, que es clar, no vaig tenir la sort de que em toquessin em sort, valgui la redundància, a l’hora de jutjar. I, ara, que uns, els metges, em tornin a denunciar i els altres, els jutges, a condemnar i també a amenaçar. Malauradament, amb el anys se m’han fer les espatlles molt amples, ho aguanten tot. Desprès de tenir que patí i resistir a la mort del meu fill, una mort gratuïta i tan cruel, i al damunt tenir que suportar tants anys de injustícia, amenaces, burla i provocació, s’aguanta tot. Molt malament, això sí, i esperant la pròpia mort per a poder descansar. Però, entretant, s’aguanta!
Hi ha qui creu que tants anys de lluita per aconseguir justícia, de tants anys de patir sofriments i desesperació, de patir desgasts físic, i de tants milions gastats, no ha servit per res. Però per a mi, això no és cert. Per a mi, tot a servit i molt, sobretot, perquè no s’oblidi mai un fet tan important com és el de que, el meu fill Artur, aquell nen primer i noi desprès tan extraordinari i bondadós, HA EXISTIT!
**********
|